L’expresident del Tribunal Constitucional, Pérez de los Cobos aspirava a una plaça al Tribunal Europeu de Drets Humans i aquest òrgan ha qualificat la seva aspiració amb un zero. Si l’humiliant suspens es deu al fet que ignora l’anglès i el francès, les dues llengües oficials a la UE o a altres mancances és indiferent. Aquest suspens és com la navalla d’Occam i demostra que a l’estranger no serveix l’enxufisme, el caciquisme i la fidelitat canina al tirà de torn per aconseguir nomenaments com a Espanya. Cal demostrar capacitat en competència neta amb altres aspirants. No n’hi ha prou amb ser amic de Rajoy, militant del PP i estar disposat al que sigui per servir a l’amo.
Quin interès té el govern en què Pérez de los Cobos ocupi un lloc per al qual no val? El de seguir comptant amb un jutge obedient i de partit en un òrgan en el qual probablement s’hagin de veure en apel·lació les decisions que els tribunals espanyols prenguin en la causa general contra l’independentisme muntada per ordre d’aquest mateix govern. És l’estil d’aquesta dreta franquista: utilitzar als jutges per la seva política partidista com abans feia servir als militars. D’aquí que manipuli sistemàticament el poder judicial, que proposi jutges del seu partit i tracti col·locar-los sempre en llocs clau perquè afavoreixin la seva política partidista, fins i tot la suposadament delictiva.
Pérez de los Cobos ja havia aspirat l’any passat a aquesta plaça amb el suport ferm del govern, però el Suprem va anul·lar la proposta perquè portava un parany (un il·legal límit d’edat) que afavoria el seu candidat i perjudicava als altres. Això no hagués estat obstacle perquè de los Cobos es calcés el nomenament. L’home està acostumat a fer trampes i mentir per assolir els seus objectius. Quan el seu nomenament al Constitucional va passar pel Congrés, “va oblidar” declarar que havia estat militant del PP. És a dir, va ometre la veritat amb intenció enganyosa. O sigui, va mentir.
Així va arribar a la presidència del Tribunal Constitucional (TC) per garantia que aquest Tribunal faria el que volgués el govern. Durant tot el seu mandat. Només en el seu discurs de comiat es va atrevir a dir aquest jutge pepero que el TC havia acceptat els criteris del govern com a propis i tractat assumptes polítics que no li competien. És a dir, venia a reconèixer que podia haver prevaricat al servei del poder polític. Per aquest motiu, molt content amb la manifesta catalanofòbia d’aquest jutge de família i educació franquistes (el seu pare va ser militant de Fuerza Nueva), el govern tornés a donar-li suport per TEDH amb el merescut resultat que ha aconseguit.
Dictadura i prevaricació com a forma de govern a Espanya. La corretja entre els governants i el TC es repeteix ara amb el Tribunal Suprem perquè en la lluita contra l’independentisme català val tot, fins i tot la conversió del pseudoestat de dret en una dictadura real.
No podent aixafar l’independentisme català per mitjans militars com els demana el cos als franquistes del govern, aquest ha mogut als seus jutges per obrir una causa general contra el moviment català, ressuscitar els “delictes d’opinió”, restablir l’esperit inquisitorial i perseguir les persones no per possibles delictes sinó per les seves opinions polítiques. Els dos Jordis, Junqueras i Forn estan a la presó per les seves idees i creences de manera que, si es retractessin, el gran inquisidor, Llarena, els posaria en llibertat en un acte que, no per beneficiós per als injustament tractats, resulta menys injust per tractar-se de la pura arbitrarietat personal del jutge, que segueix les ordres del comportament dictatorial del govern al servei del qual està.
El jutge del Suprem, Llarena, rebutja la petició fiscal d’una ordre de detenció contra Puigdemont a Copenhaguen argumentant que no pot dictar-la perquè això aniria en benefici de l’acusat que, segons ell fabula, vol que el detinguin a Dinamarca per ser investit president per vot delegat quan la investidura és il·legal.
Però aquests no són raonaments d’un jutge, sinó d’un governant. Un jutge ha d’aplicar la llei i no fer-ho o no segons conveniències polítiques que no són cosa seva. Per això Llarena no actua pròpiament com a jutge (tot i les ineptes logomàquies de les seves actuacions) sinó com a auxiliar a les ordres polítiques del govern. És aquest el que no vol investit Puigdemont, legítim president de la Generalitat. El jutge el que fa és complir les ordres del govern o potser orientar-lo en la seva política d’imposició nacionalcatòlica espanyola però en cap cas administrar justícia.
Perquè la justícia de Peralvillo, pròpia d’Espanya (primer s’executa el reu i després se li instrueix la causa) mai podrà ser justícia. Aquest és el moment en què els dos Jordis, Junqueras i Forn segueixen a la presó per voluntat del govern i complaença dels jutges que, com en Peralvillo, porten uns mesos inventant els delictes per acabar fent una imitació de causa judicial antiindependentista.
I aquesta és la intenció amb el legítim president de la Generalitat: perseguir-lo, detenir-lo, emmanillar-lo, humiliar-lo i exhibir-lo en públic, com un trofeu tan anticatalà com els quatre milions de signatures “contra Catalunya” que Rajoy i els seus van aconseguir en contra de l’Estatut de 2006 i amb el que van obrir el camí a la independència catalana.
