Ja que tothom en parla, he buscat el sumari del cas Pretòria per decarregar-lo i fer-li un cop d’ull, però no l’he trobat. Sí que he trobat un article d’Enric Sierra, cap de redacció del diari digital de La Vanguardia, que explica que, si no pengen el sumari és perquè conté moltes dades personals que en cas de ser publicades anirien contra la llei de Protecció de Dades de “persones que no estan encausades en el procés, però que hi consten perquè formen part de la investigació policial”. Entenc, doncs, que aquestes dades personals de les persones que sí que estan encausades no mereixen cap respecte, ni tan sols el que exigeix la llei. “A més del fet que no és legal- continua Sierra-, és intranscendent elevar a públic informació personal de ciutadans que apareixen accidentalment en aquest sumari i que no han comès cap delicte”. Entenc, doncs, que totes les dades personals publicades són de persones que sí que han comès algun delicte. M’ha semblat important destacar aquests fragments perquè, tot i que aquest diari no ha estat el que ha utilitzat la informació del sumari amb un criteri més morbós i destructiu -El Periódico i l’E-notícies no tenen rival-, sí que reflecteix molt bé la tendència general dels mitjans de comunicació a posar-se la toga i jugar a fer-se el jutge. O el fiscal, més ben dit.
Seguint amb el mateix article, Sierra diu que La Vanguardia seguirà fent la feina “que esperen molts lectors que fem, que consisteix a separar allò rellevant d’allò que és intranscendent evitant així que els lectors hagin de llegir-se el pesat lligall”. Ah, gràcies! El problema de cedir als mitjans de comunicació la responsabilitat de transmetre als ciutadans -es a dir d’interpretar per a ells- el contingut d’un document amb tanta informació privada és que la majoria de mitjans l’estan utilitzant amb una gran irresponsabilitat. Ningú hagués hagut de tenir accés a aquest sumari més enllà dels advocats, jutges i fiscals relacionats amb el cas. En el periodisme hi ha infinitud de maneres de fer trampa sense mentir, i això és el que diferencia el bon periodisme del periodisme brut, no pas la inassumible quimera de la imparcialitat. Els diaris d’aquests dies estan farcits d’especulacions, de conclusions absurdes, de barreges tendencioses, d’acusacions sense fonament, d’informacions que res tenen a veure amb el presumpte cas de corrupció, de converses que no demostren res i que només busquen destacar “mira què va dir aquest” i, en definitiva, d’una immensa mala llet lligada amb salsa rosa. Després els seus codis deontològics s’omplen de paraules com “honradesa”, “rigor”, “respecte”, “veritat”, “professionalitat” i d’altres honorables garlandes.
Ah, i molta gent s’apunta al bombardeig, que els va la marxa. Només cal llegir molts dels comentaris d’Internet. Sembla que a ningú no li interessi saber si va haver-hi corrupció o si no va haver-n’hi. Si els interessés, la gent esperaria que parlés la llei, que és qui ha de jutjar aquestes persones. I que no pateixin perquè seran jutjats rigorosament, que si la justícia ha de ser parcial, segur que ho serà en contra d’ells. Així parlarem d’aquesta sentència i no de l’altra. Però en tot cas, no vull posar això d’excusa, i si al final a algú li toca pagar, doncs que pagui per allò que hagi fet. Ni per més ni per menys. I que se sàpiga què és exactament i que surtin a la llum les proves que demostrin la il·legalitat dels seus actes. Res més. I llavors que la gent i els diaris diguin la seva en base a això, si volen. Els judicis s’haurien de fer als jutjats, no a l’arena dels lleons. Però aquí tothom, per si de cas, ja l’ha fotuda, i després ja veurem. Escolta, qui estigui emprenyat i tingui ganes de veure sang, que es talli un braç i ja veurà, si en raja.
