Les persones que amablement em llegeixen saben que sempre he defensat que Carles Puigdemont és el legítim president de Catalunya escollit a les urnes, i que tota operació per impedir-ho, per part de l’Estat espanyol, o de substituir-lo, per part catalana, seria lamentable no sols per principis democràtics i raons de dignitat, sinó també per sentit comú. Ja han transcorregut més de cent dies, d’ençà de les eleccions, i continuo pensant exactament el mateix. Per això em sembla tristíssim que una part de l’independentisme parlamentari s’entesti a fer seguidisme dels Comuns posant-hi una altra persona tot vulnerant el veredicte de les urnes. I encara més després d’haver malbaratat tanta energia en retrets interns. El retret intern, entre els oprimits, sempre afavoreix l’opressor. ‘Divide et impera’, deia Lluís XI, rei de França, al segle XV. I això és precisament el que intenta fer l’Estat espanyol a Catalunya, o, més en concret, el Partit Socialista a través dels seus butlletins diaris anomenats El País i El Periódico, demanant un tripartit ERC-PSC-Comuns-, a fi de separar Esquerra de Junts per Catalunya i la CUP. Només els falta demanar el retorn de José Montilla.
En tot cas, ‘divideix i comandaràs’ és, certament, el principi més elemental que segueix tot estratega a l’hora de trencar la cohesió dels seus adversaris. Tothom sap que la vitalitat i la immensa força de l’independentisme català rauen justament en la seva transversalitat, en el seu caràcter interclassista, i és aquest el motiu pel qual l’Estat espanyol malda per sembrar zitzània en el si del moviment per tal d’afeblir-lo primer i d’esclafar-lo després. L’aviació, en termes bèl·lics, fa el mateix quan ‘estova’ el camí que tot seguit serà trepitjat per la infanteria. Els presoners intel·ligents que de debò volen alliberar-se no cauen en l’egocentrisme ni en el parany d’intercanviar retrets amb els seus companys de viatge mentre construeixen el túnel que els farà lliures. Els presoners intel·ligents fan pinya i no es confonen d’enemic. Els retrets es guarden per a la sortida del túnel i en llibertat. Saben que si no ho fan així, el túnel esdevindrà més llarg que la seva vida.
He dit que les raons per a la investidura del president Puigdemont no són només de dignitat, són també de sentit comú. Són de dignitat, perquè Espanya no és ningú, absolutament ningú, per dir qui ha de governar Catalunya, com tampoc no són ningú, absolutament ningú, certa colla d’individus, amb toga o sense toga, asseguts en un despatx de Madrid, per decidir què pot ser i què no pot ser Catalunya. I encara menys pot decidir-ho un simple jutge prevaricador amb ínfules imperials que dia rere dia viola impunement els drets humans i que ara mateix hauria d’estar assegut davant d’un tribunal penal internacional.
Les urnes van decidir que Carles Puigdemont és el legítim president de Catalunya, i tot intent espanyol de canviar-lo per un altre constitueix un atac dictatorial de naturalesa feixista del tot inacceptable. Acceptar que l’Estat espanyol, amb el suport dels Comuns, violi els drets democràtics fonamentals del president Puigdemont constitueix una claudicació nacional en tota regla, atès que un poble que s’humilia fins a l’extrem de dir que no és ningú per decidir sobre la seva pròpia vida, i que acata submís la voluntat de qui el voldria mort, és un poble que s’ha venut l’ànima i que ha perdut el respecte per si mateix.
La investidura de Carles Puigdemont és igualment una qüestió de sentit comú per dues raons: en primer lloc, perquè el seu substitut, es digui com es digui, tant si és per complaure Espanya com els Comuns, esdevindrà un reflex històric de la claudicació catalana; i en segon lloc, perquè com més claudiqui Catalunya, com més obeeixi, com més s’agenolli, més forts seran els grillons espanyols que portarà. L’autohumiliació del presoner, per molt revestida de prudència i de possibilisme que vagi, dóna ales al segrestador i l’empeny a exacerbar encara més l’opressió. O, dit d’una altra manera, el fa sentir-se poderós fins al punt de trobar-hi una irrenunciable i addictiva font de reafirmació personal que no té aturador i que el fa rabejar-se morbosament amb la víctima fins a la seva extenuació.
Ja fa segles que no hi ha res que exciti més la libido de l’Estat espanyol que la humiliació de Catalunya. És el somni més humit de la seva impotència per doblegar-la. És, doncs, per dignitat que Catalunya ha d’investir telemàticament el president Puigdemont. No hi ha cap divisa, ni cap llei, ni cap norma catalanes que ho impedeixi. Cap ni una. Som al segle XXI, no pas al segle del Decret de Nova Planta, per més que aquest no hagi estat mai derogat i que el 155 en sigui una versió actualitzada. Ja no és per respecte a la inviolabilitat de les urnes, ja no és per respecte a la inviolabilitat del vot, és per respecte a nosaltres mateixos, com a poble, que hem d’investir Carles Puigdemont president de Catalunya.
