Abans i tot que es facin públiques les sentències –que ja estan escrites als gestos i l’actitud dels magistrats i fiscals del Tribunal Suprem– el conflicte català està entrant de ple en la fase europea que, inevitablement, acabarà jutjant la justícia espanyola. A més, políticament, la cursa electoral entre Oriol Junqueras i Carles Puigdemont ja es juga en territori de l’Europarlament, el lloc on, una vegada i una altra, s’escenifica la dialèctica entre la convicció democràtica i la pulsió autoritària. I si això val per a Hongria o Polònia només és qüestió de temps i cansament que afecti també el règim espanyol.
No hi ha dubte que Puigdemont i Junqueras es guanyaran a les urnes les respectives actes d’eurodiputat, així que haurà de ser el legislatiu europeu qui decideixi si a un pres preventiu sense condemna i a un resident a Bèlgica contra qui el mateix Estat Espanyol va retirar, voluntàriament, l’euroordre són -o no- titulars de ple dret del mandat dels electors. I, en cas negatiu, seran les pròpies institucions europees les qui limitaran, una vegada més, la qualitat i la credibilitat de la democràcia a la UE.
Com també en el front de la llibertat d’expressió Madrid haurà de donar explicacions al tribunal d’Estrasburg arrel del cas Valtonyc. Tot en el mateix sentit involutiu, tot en línia amb el corrent de fons del fantasma del despotisme que recorre Europa.
