La investidura com a pedra de toc

"Tota la peripècia de Puigdemont a Alemanya denota una pressió exterior creixent sobre el govern espanyol, que aquest no està en condicions de resistir"

El bloc independentista ha arribat a un acord per investir Sànchez en una segona volta. S'entén que mitjançant l'abstenció de la CUP. D'aquesta forma, els cupaires plantegen la seva objecció, però no la bloquegen. Bloquejar queda per l'Estat. Suposant que l'altra qüestió del vot delegat quedi resolta en sentit positiu, s'ha de veure si el jutge Llarena autoritza la sortida de la presó del candidat. Després del pronunciament del Comitè dels Drets Humans de l'ECOSCO l'autorització semblaria lògica. Però en aquest procediment la lògica no és una condició assegurada. El jutge pot decidir que la recomanació del Comitè no el vincula i mantenir Sànchez a la presó.

 

Aquesta hipòtesi, ja formulada en el camp independentista, no actua com a criteri dissuasiu de la proposta d'investidura. Al contrari, és d'especial interès per esgotar totes les existències de propostes conciliadores abans de retornar a la que exigeix un criteri de legitimitat pur: proposar el MHP Carles Puigdemont.

 

La proposta de Puigdemont —que ja ha estat rebutjat expressament com a interlocutor pel president M. Rajoy— serà inevitable, fins i tot encara que Llarena autoritzi el desplaçament de Sànchez. L'autorització és provisional i no paralitza el procés, de forma que el mateix jutge pot proposar la inhabilitació posterior de qui ha autoritzat ara a desplaçar-se. Seria de nou un president de la Generalitat empresonat i inhabilitat.

 

D'aquesta manera, la inevitable proposta de Puigdemont situarà el procés exactament en el moment en què es troba ara (i sempre ha estat, encara que no s'hagi reconegut), això és, en el moment polític. La forassenyada judicialització del conflicte està sent desmuntada peça per peça en diferents instàncies judicials europees. L'acusació de rebel·lió en el cas de Puigdemont no s'accepta i la de malversació va pel mateix camí. El més probable és que Puigdemont quedi en llibertat a Alemanya i quedi patent davant de tot el món que aquí no hi ha causa judicial i sí, en canvi, un problema polític profund, una crisi constitucional espanyola.

 

A aquest paller del rebuig a l'extradició de Puigdemont s'hi afegeixen altres decisions menors però molt significatives: la llibertat sense fiança de les persones exiliades a Brussel·les i la molt probable de Ponsatí a Escòcia. Realment, no hi ha causa judicial.

 

Hi ha una persecució política que Europa sembla cada vegada menys disposada a tolerar. Tota la peripècia de la detenció i el tràmit d'extradició del president Puigdemont a Alemanya denota una pressió exterior creixent sobre el govern espanyol que aquest no està en condicions de resistir sense deposar la seva actitud intransigent basada en la repressió i la negativa a tot tipus de negociació.

 

L'èxit de la internacionalització del conflicte ha estat rotund. En política interior i enmig del guirigall que M. Rajoy té muntat al seu partit i al país en general, li venia molt bé el recurs a l'art. 155 amb l'aval del PSOE, fins a constituir el front nacional espanyol de PP-PSOE-Cs. No obstant això, l'assumpte no està avui tan clar. El 155 és una norma de plens poders sense límit material ni temporal i només implícitament territorial. L'únic control que coneix un possible abús de poder del govern és la fiscalització del Senat que aquí no existeix perquè el partit de M. Rajoy hi té la majoria absoluta. En realitat, a efectes interns, el govern pot fer a Catalunya el que vulgui invocant el 155.

 

És per això que la major insistència del bloc independentista sigui la retirada del 155, cosa de la qual no hi ha cap garantia tractant-se de M. Rajoy. I molt improbable perquè el mateix Rajoy avisa que el president haurà de "complir la llei", la seva. I, si no ho fa, 155 novament. Això està clar.

 

 

En realitat el límit més eficaç avui a l'abús del 155 és la internacionalització del procés i l'atenció que ara li presten els governs exteriors, les cancelleries, els partits polítics i els mitjans de comunicació. No és un bon criteri proveir-se d'unes armes tan mortíferes que no es puguin utilitzar. Està clar que, amb el 155 com s'ha aplicat fins avui, es pot tancar el Parlament i suspendre l'autonomia catalana. Aquestes i altres mesures repressives son possibles sota l'empara, per exemple, de la injustificable Llei de Seguretat Nacional de 2015, pensada bàsicament contra Catalunya i perpetrada a la una per Rajoy y Rubalcaba. O arribat el cas, sota el paraigües d'un estat d'excepció declarat; no com el 155, que ho és de forma vergonyant. Son mesures possibles, sens dubte. Però no probables perquè no son versemblants en el context de la UE.

 

I encara no s'ha parlat de la situació que es crearia si els sectors més decididament independentistes se surten amb la seva responent a l'augment de la repressió amb una convocatòria general de vaga. 

 

La intransigència repressiva de l'Estat és un camí sense sortida. L'opció independentista de negociar d'igual a igual i amb mediació internacional apunta cap a ella.

 

Comentaris