En aquests moments hi ha una gran preocupació en la Confederació de Comerç de Catalunya davant l’intent del govern espanyol de posar les seves urpes sobre el comerç català i imposar uns horaris uniformes a tot l’Estat que envaeixen les competències de la Generalitat en aquesta matèria i que van en contra de la voluntat dels petits comerciants catalans i de la llei catalana que els protegeix. I és que, certament, el campi qui pugui, quant a horaris, destrueix les botigues de tota la vida, que es veuen incapaces de competir amb les grans superfícies i amb totes aquelles firmes poderoses que es poden permetre el luxe de tenir molts treballadors i obrir tots els dies i hores de l’any. En tot cas, és Catalunya, no pas Espanya, qui ha de decidir els horaris dels comerços catalans.
En realitat som davant d’una mesura que suposa la instauració d’un model nord-americà de societat. Es veu que no en tenim prou amb la importació grotesca i provinciana de les festes i dels símbols culturals dels Estats Units, com el Pare Noel, el Halloween, el dia de Sant Valentí o la collonada del Black Friday. Ara, a més, es pretén que agafem el cotxe i que ens passem el dia tancats en aquests nous grans temples de la vida moderna que són els centres comercials. Uns centres pensats per al consum compulsiu com a element de diversió i dels quals se’n burlava Woody Allen en un film de l’any 1991. Talment com si, temptats per les ofertes, el nostre gaudi consistís a gastar-nos els diners amb coses que no sols no necessitem, sinó que, a més, no teníem la més mínima intenció de comprar.
Per això crec que el govern de Catalunya s’ha de mantenir ferm contra aquesta invasió competencial i intervenir en els casos de puges desmesurades de lloguers a botigues emblemàtiques, ja que el teixit social català es fonamenta bàsicament en les petites i mitjanes empreses de caràcter familiar. N’hi ha prou d’observar què està passant en un gran nombre de municipis, començant per Barcelona, en què establiments històrics que en altres països serien patrimoni protegit es veuen obligats a plegar i a cedir el seu lloc a franquícies de tota mena.
Hauríem de reflexionar sobre aquesta qüestió, ja que la uniformitat de les nostres viles i ciutats no sols ens desnaturalitza com a col·lectivitat, també ens fa més anodins i ens pren el més valuós que tenim els pobles mediterranis: l’animació, la calidesa i la humanitat dels nostres carrers.
