La intransigència del Congrés dels Diputats

"Un 86% de la Cambra baixa espanyola recolzarà l'inflexible plantejament doctrinal del Partido Popular, tot certificant el darrer exemple d'obstruccionisme espanyol contra el democràtic i pacífic procés sobiranista català"

"En España, mientras no cambien las cosas, es decir, mientras no se apruebe otra Constitución, no existe más que un poder soberano, un poder que está sobre la Corona, sobre el Gobierno, sobre los jueces, sobre esta Cámara, sobre las comunidades autónomas y sobre los ayuntamientos; un poder que no admite parcelas, que no se divide, que no se comparte; un poder que delega voluntariamente sus potestades, pero no renuncia a la propiedad. Ninguna instancia delegada es propietaria del poder que recibe. Y ese poder, que todos ustedes representan, lo ejerce exclusivamente el pueblo español constituido en nación, y en eso consiste la soberanía nacional, y ante él nadie habla de igual a igual y ante él no se blindan ni ríos ni competencias."

Mariano Rajoy, Congrés dels Diputats de l'Estat espanyol, Madrid, 2 de novembre de 2005

Shirley Bassey, l'admirable cantant gal•lesa, popularitzà el 1997 la cançó "History Repeating" ("La història es repeteix"), una composició musical ben escaient com a banda sonora del xou que es produirà avui a Madrid. Mariano Rajoy, l'obtús President espanyol, reciclarà els mots pronunciats, ara fa 8 anys, durant la tramitació d'un Estatut encara pendent d'ésser ribotejat pel PSC-PSOE i esbudellat pel Tribunal Constitucional.

Un 86% de la Cambra baixa espanyola recolzarà l'inflexible plantejament doctrinal del Partido Popular, tot certificant el darrer exemple d'obstruccionisme espanyol contra el democràtic i pacífic procés sobiranista català. Ben al contrari de Rajoy, el pragmatisme anglès deixà de banda polèmiques consideracions sobre la sobirania per centrar-se en el respecte escrupolós del principi democràtic, exemplificat en el clar mandat sobiranista del Parlament escocès. A més, caldria no oblidar –com recordava Ramon Tremosa ahir– que "el procés català té més legitimitat que l'escocès perquè té més suport parlamentari".

El novembre de 2012, quan el Govern del Regne Unit i l'executiu escocès signaren l'Acord d'Edimburg per atorgar la capacitat d'organitzar un referèndum d'independència al Parlament escocès, Michael Moore –llavors Secretari d'Estat per Escòcia dins del Govern britànic– afirmà que "la responsabilitat és nostra [dels unionistes britànics] per defensar un argument fort i positiu pro Regne Unit". Així doncs, en països de llarga tradició democràtica, les conteses electorals i els referèndums s'entenen com a plets en què els ciutadans –el poble escocès a Gran Bretanya– esdevenen un jurat popular amb poder decisori.

Certament, el Regne Unit, a diferència de l'Estat espanyol, no compta amb un document constitucional únic, però el govern de David Cameron no tingué cap reserva per trobar una via constitucional –emprant l'article 30 de la Scotland Act de 1998– per transferir l'extra-estatutària facultat de convocar referèndums a Holyrood. A més, fóra necessari recordar que en el cas espanyol, més enllà de l'article 150.2 de la Constitució espanyola –que preveu transferir o delegar a les autonomies competències de l'Estat– la Carta Magna espanyola no conté clàusules d'intangibilitat, permetent la seva modificació il•limitada. Així doncs, un referèndum legal i equitatiu, d'acord amb l'Informe de 2005 de la Comissió de Venècia, hauria estat plenament possible.

Dissenteixo de les anàlisis que sostenen la inconstitucionalitat d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya; la victòria del Sí&Sí a Catalunya no hauria de suposar una separació ipso iure, sinó que donaria lloc a un període transitori per negociar les condicions i procediments –incloent la reforma constitucional espanyola– per bastir dos Estats: el català i l'Estat espanyol post-Catalunya.

Malgrat les particularitats associades amb la insularitat britànica –més accentuades que no pas les degudes a una simple realitat peninsular– els britànics no han ignorat mai la seva plurinacionalitat i han apostat pel possibilisme. Més encara, la flegma britànica –en contrast amb l'histrionisme i l'estridència espanyols– els facilità tres segles de lideratge mundial, un fenomen coetani amb la decadència i la disgregació de l'autoritari Estat espanyol.

Els observadors internacionals comprendran avui com, lluny d'esmenar errors i injustícies passades, l'Estat espanyol pretén obligar Catalunya –reconeguda com a nacionalitat dins del sistema constitucional espanyol– a triar entre romandre sotmesa a un Estat hostil "pels segles dels segles" (expressió Margalliana) o bé cercar la seva llibertat de forma unilateral. Novament, Catalunya guanyarà suports arreu del món Occidental ja que, com en l'esport de la boxa i amb la seva absència voluntària, l'Estat espanyol fa evident, a ulls de tothom, com dóna el combat democràtic per perdut.

 
 

Comentaris