“El gran públic ha conclòs que les nostres institucions del segle XX són incapaces de fer front als desafiaments del segle XXI.” Així de clar ens ho anuncia Doug Sosnik, antic assessor del president Clinton i reconegut expert en estratègia política. Ho escrivia fa 10 dies a Politico Magazine arran dels primers resultats a les primàries nord-americanes.
No era pas una reacció en calent sinó llargament meditada. De fet, el març del 2015 i a la mateixa publicació, després de recordar que els Estats Units viuen el període de canvi més intens des de la Revolució Industrial, advertia que les eleccions del 2016 estarien al mig d’un moment frontissa entre dos períodes històrics diferents i que el polític que ho entengués millor tindria major probabilitat de guanyar la presidència. Els primers resultats de les primàries confirmaven, doncs, la seva intuïció.
Aquesta mirada a la política nord-americana pot girar-se cap a l’europea sense haver de canviar gaire l’anàlisi. Amb les seves variants locals, el fenomen és molt semblant. Al nostre continent també es nota una remor de fons que reclama el canvi polític i que pot menar a trencar les institucions del segle XX si no serveixen per al XXI.
Encara que s’acabin imposant ara els candidats preferits pel statu quo, l’avís d’aquest sisme polític continuarà essent vàlid. És poc probable que es dissolgui l’ànsia creixent que suscita aquest fenomen; per tant, només hauríem de considerar dues opcions de futur: o bé veurem la substitució de les forces dominants per unes de noves o bé viurem la seva refundació de manera que esdevinguin noves. Qui vulgui conservar les premisses i les maneres de sempre serà escombrat sense cap mena de pietat. Algun cas ja l’hem vist de prop fa ben poc.
Les causes d’aquesta situació són, òbviament, moltes i variades. Tanmateix, crec que n’hi ha dues que, combinades, les aglutinen totes: desigualtat i no representativitat.
De desigualtat, n’hi ha hagut sempre; però ara s’ha instal·lat a bona part de la societat la consciència de patir-la injustament. La recessió ha enfortit la percepció que tant els beneficis com les càrregues es distribueixen massa asimètricament -uns concentren els beneficis; uns altres, les càrregues-; que l’ascensor social s’ha espatllat i les classes mitjanes reculen mentre l’estatus privilegiat d’uns pocs es reforça. Es podrà discutir amb dades si una tesi així és certa o no, però no es pot negar que molta gent percep la realitat dels últims anys d’aquesta manera. És d’aquí que surten els clams i, de vegades, la ràbia contra la casta, l’1% o les elits econòmiques.
Afegim-hi el segon element: la sensació que les institucions polítiques s’ocupen més dels interessos d’aquests privilegiats que dels patiments de la majoria de ciutadans. És l’altre clam de moda fa uns mesos: “no ens representeu!”. Com que és inviable que la gent corrent pugui actuar contra les elits, els polítics -en ser associats amb elles i no haver sabut combatre la corrupció- esdevenen els ases dels cops més accessibles. I, per això, els resultats electorals esdevenen tan incerts, amb la irrupció o l’ascens vertiginós de forces polítiques que fins aleshores eren inexistents o marginals.
Res no assegura que aquestes formacions hagin de ser més democràtiques, més ètiques, més eficaces… Els populismes de tota mena i els revengismes hàbilment enfocats poden pescar molt bé en aquestes aigües turbulentes. Aquest risc fa encara més rellevant el rol i la responsabilitat que han d’assumir els partits que aspiren a fronts amplis i pretenen ocupar l’espai polític central. Han de canviar amb la profunditat, l’honestedat i la velocitat necessàries per a donar una bona resposta a aquest repte cabdal. En definitiva, han de veure com recuperen l’esperit reformista perquè les desigualtats es redueixin en comptes d’eixamplar-se i les classes mitjanes recuperin el seu rol cohesionador del país i han d’alçar els dics que calguin perquè no hi hagi sospita de tracte de favor o de connivència amb aquells sectors que la gent considera privilegiats més per llinatges i coneixences que no pas per mèrits i esforços.
Seria un drama que ens carreguéssim les institucions ineficaces del segle XX per a bastir unes institucions ineficaces del segle XXI. Per això, els processos de fundació o de refundació, de pensament o de repensament, que han d’abordar polítiques, partits i institucions és tan crític per al conjunt de la societat. No s’hauria de contemplar, doncs, com un tema menor o secundari. No ho és gens.
