Hola. Benvinguts a la inauguració del curs de management en gestió del quillo, el friqui, el narcotitzat, el totxo, el gandul, l’esparadrap neuronal… Bé, no sé, afegiu qui creieu. Amics i amiguetes, vull dir-vos que us necessitem a tots. De veritat, de veritat de la bona. Mireu, científicament, la quantitat d’energia que malgasteu (escopint, atropellant amb el cotxe, col•leccionant molles de magdalenes macrobiòtiques, competint amb un núvol de pols…) és descomunal, desorbitant, desmesurada. No ens ho podem permetre com a país. Per què no la gestionem? Per què no la fem reaccionar?
Penso en crear Centrals Nuclears per aplegar totes les neurones desaprofitades de Catalunya. Transformar l’energia. Convertir els insectes socials en éssers atòmics. Recordem la nostra estimadíssima amiga: la formiga atòmica? Quin petit gran exemple les formigues! Més de cent milions d’anys bellugant-se per la terra. Han colonitzat tots els bocins del planeta. Sempre fent el mateix, de la mateixa manera… Que poderoses que són! Energia d’eternitat! Qui més pot dir això? Insuperable. No creus?
Bé, bé, amic, veig per la teva cara que t’agradaria ser formiga. I a mi! Anem bé, germà. Donem-nos la poteta. Imagina, que fóssim un país de formigues súper vitaminades i mineralitzades. Totes treballant per un súper-mega-hiper formiguer. La Sagrada Família del formigueig. Uf! Quina emocionant picassó! Una obra d’art de la mare natura, una….”Així seria la Catalunya independent?” Pregunta l’amic quinqui. Doncs, sincerament, company, no ho sé. “I com seria?” Bona repregunta. Què hem de respondre quan anem a fer els managements pels carrers, tavernes, llaunes de sardines i capses de mistos?
Ara que comença la febrada dels referèndums per la independència… qui té el termòmetre de Catalunya? Quin coneix Catalunya? Què està passant als nostres pobles i ciutats? Qui sap lo que li convé als catalans? Quin és el guió de la Catalunya independent? Li he de poder explicar al friqui, a la padrina espantada, o al mussol descabellat. Com si fos una recepta, un ansiolític o un prozac. Quin és el projecte polítics, social, econòmic, cultural de la futura Catalunya independent? Per quins sectors econòmics apostarem? Quina serà la organització de l’administració? Què farem amb els aturats? I amb els jubilats? Tindran els mateixos drets els enciams i les escaroles? Bé, doncs coses d’aquestes. Ah! I cap on mirarà Catalunya? Cap a Beirut? Cap a Almendralejo? Cap a Moscou? Cap a Nova York? Patirem estrabisme? Miopia? Ens caldran ulleres? Anirem a les palpentes?
I si sense guió no veurem res, sense director tampoc. Guió i director es necessiten i s’han d’enganxar com imant i magnetita. No cal que s’estimin. L’amor és efímer, un passatemps i no dóna de menjar, el que dura son els matrimonis de conveniència. Guaita, la monarquia. No volem amor, volem fidelitat, lleialtat, seriositat, ordre. Per tant qui és el director, o directors, de la Catalunya independent? Qui marcarà el camí? El líder. Com va escriure Pere Quart quan va morir Carles Riba: “Si tu no hi ets qui ens jutjarà?” Preciós. Qui ens dirà els límits, qui ens endreçarà, qui serà el nostre mestre, pare…. Qui? Qui emmirallarà al seu rostre, als seus gestos, a les seves paraules, la fesomia espiritual del país? Qui? Què? Com? Quan? On? Per què? Quiquiriquic? Cocorococ? Quequerequec?
Mentre esperem que el gall, o galls, ens despertin a una nova alba també esperem que no estiguem a l’albada d’una nova derrota o d’un ridícul talla XXXL. Hi ha una prova del cotó. Tenim apresa la lliçó? Sí, la lliçó universal, eterna, aquella que diu que la vida es viu cap endavant, però només es comprèn cap endarrere. Ho sabem? Només si (re)coneixem i acceptem el nostre passat caminarem cap a un futur lliure. Cal sortir de l’armari.
El 1930 -palpant ja l’adveniment d’un moment històric (República) amb final tràgic (Guerra Civil) que ens porta fins als nostres dies- Francesc Pujols escriu: “Reconstruir la nostra estimada Catalunya, ja tan meravellosament desperta, depèn de tots nosaltres”. De tots. De totes les formigues. Cal gestionar l’energia per passar del misto a la Central Nuclear. Cal la pedagogia de la il•lusió real. Si és així serem formigues atòmiques: tu, jo i el meu amic quillo.
