A primers d’octubre, en Jordi Graupera va obsequiar els lectors del seu bloc amb un article exquisit titulat “La virtut de la imprudència”. En la seva part final, Graupera hi inclogué una reflexió tan important com incòmoda sobre el moment present de la política catalana:
“La bona notícia és que l’experiència traumàtica del passat està deixant de formar part del nostre marc mental. La mala notícia és que l’experiència traumàtica del passat està deixant de formar part del nostre marc mental.”
Aquesta indispensable idea hauria de ser present en el pensament independentista contemporani. Sento una profunda incomoditat quan dins el món sobiranista s’exclou – de forma automàtica – el perill d’una intervenció militar espanyola després de la proclamació d’independència catalana. Sovint, la resposta oferta per molts catalanistes consisteix en defensar la impossibilitat d’una repressió violenta a càrrec de l’exèrcit espanyol ja que, primerament, Catalunya es troba dins el context de la Unió Europea i, en segon lloc, l’autodeterminació comptaria amb un pedigrí democràtic amb valor universal.
Tanmateix, eludir la qüestió d’una reacció irada de l’Estat espanyol és quelcom irresponsable. Així doncs, fou veritablement interessant sentir les paraules del President Pujol sobre una potencial desobediència catalana a la propera sentència del Tribunal Constitucional tot afirmant: “si no acatem la sentència, ens enviaran la Guàrdia Civil”. Finalment, vam poder entreveure quines foren les raons que van conduir Pujol a afirmar, el passat mes de juny, que “l’independentisme català no té sortida”. No sembla arriscat inferir el convenciment del President sobre una repressió futura de l’independentisme català a càrrec de l’Estat espanyol.
Per manca d’arguments, el darrer recurs que resta a l’abast dels espanyols és la intimidació mitjançant, primerament, el seu sistema judicial d’arrel colonial i, segonament, amb la cobertura proporcionada per l’article 8.1 de la Constitució espanyola (“Les Forces Armades […] tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional.”). En conseqüència, existeix la possibilitat que l’exèrcit, d’acord amb el govern central de torn, invoqui l’ordenament jurídic espanyol per avortar la secessió.
En tot cas, si ja hi havien sectors de l’exèrcit que demanaven la intervenció armada contra Catalunya per una llei orgànica com l’Estatut, no sembla arriscat preveure un moviment més ampli – incloent els sectors socio-polítics de la histèrica caverna espanyolista – demanant una nova invasió de Catalunya. No pas debades, la diplomàcia espanyola continua anant de bracet, encara ara, amb els genocides serbis.
Hom pot acusar-me d’esbiaixat i alarmista pel fet de formar part d’una família víctima de la repressió espanyolista (incloent, en el cas d’un avi, l’exili durant la dictadura de Primo de Rivera i, posteriorment, l’estada al camp de concentració franquista de Camposancos i el seu corresponent Consell de guerra). No obstant, els haig de confessar la meva completa i absoluta manca de confiança en les estructures polítiques i judicials de l’Estat espanyol. Efectivament, la trajectòria històrica espanyola s’ha caracteritzat pel seu ús continuat de la violència institucional (entesa com l’ús il·legítim de la força amb el consentiment dels òrgans de l’Estat).
El moviment sobiranista català ha de teixir aliances internacionals – principalment amb els EUA – per garantir el suport i la protecció internacional a una Catalunya independent. No podem arriscar-nos a sentir la Secretària d’Estat Hillary Clinton afirmant, com ja féu el març d’enguany en resposta a una pregunta sobre la declaració unilateral d’independència de Catalunya, que els EUA “no interferirien en cap assumpte intern de cap estat europeu”. Per tant, Catalunya ha d’abandonar el seu anti-americanisme pueril i ha d’establir una política exterior efectiva i ambiciosa amb els EUA com a soci preferent; ens hi va el coll.
