Quan Andrei Amalrik va predir l’any 1970 en un llibre poc conegut la desaparició de la URSS per l’any 1984 les crítiques li van caure per dues raons bàsiques: una per treballar a sou de la CIA –cosa que no feia- i dues va ser tractat de boig, no només a l’interior de Rússia, també per grans i bons demòcrates comunistes d’arreu del globus, en especial d’Europa. Seguint amb comunistes europeus Erick Honecker, líder de l’Alemanya Oriental, el mateix any que va tombar el mur de Berlin ens va avançar que la RDA ja portava quaranta anys d’existència i que com a mínim seguiria quaranta anys més dempeus. En tots dos casos no cal dir qui tenia raó, per boig i espia segurament, i qui no en tenia, per dogmàtic i comunista essencialment.
Seguint amb grans profetes de la modernitat en aquest mateix mitjà ja he recordat en diferents ocasions que Jacques Delors, en aquest cas socialista i jacobí francès, també va avisar amb la petulància i vehemència que no el caracteritzaven que una Croàcia i una Eslovènia independents no formarien mai part de la Unió Europea. Fent això rememorava aquell gran general francès que preveié a inicis del segle XX que els avions no tindrien mai cap ús militar.
D’històries com aquestes n’hi ha moltes i tan sols n’he rescatat unes quantes per il·lustrar aquesta sort de fatalisme, en el qual els líders polítics espanyols i alguns europeus també, escenifiquen una possible emancipació de Catalunya. La darrera tongada d’aquesta, diríem mena de reaccions, s’està produint ara coincidint amb la carta que el president Mas ha fet arribar a una quarantena de líders europeus i mundials.
Sense entrar en les qüestions estilístiques i lingüístiques del redactat el cert és que Mas, amb aquesta carta, ha fet una passa endavant i valenta a l’hora de comprometre llur govern i el país a endegar un procés polític que ha de conduir al poble de Catalunya a pronunciar-se en referèndum. Efectivament és la política i són els drets cívics de la ciutadania el que compta a escala planetària i no pas l’economia per un reconeixement ulterior de Catalunya. La referència catalana al dèficit fiscal, per bé que sigui molt desproporcionat, no és ben entesa ja que aquesta sovint és equívoca, l’explicació donada, i encara més sovint mal entesa i, per contra, compresa com a voluntat de deixar de ser solidari envers el més necessitat. Injust i trist però real. En canvi la conculcació d’un dret democràtic essencial com el del vot, en aquest cas via consulta popular, és percebuda de forma perillosa per una ciutadania cada cop més global i per unes instàncies internacionals que intueixen, en molts casos, una pèrdua generalitzada de qualitat democràtica arreu d’Europa. En especial en estats del sud de la Unió Europea on unes classes polítiques aristrocratitzants, permeteu-me el mot, prenen decisions de forma opaca i maneres elitistes. Deia Fraga, i amb això encara que no ho practicava tenia raó, que la democràcia era un sistema d’opinió pública i que calia escoltar la veu del poble per governar. Doncs això mateix caldria aplicar-ho si és que els europeus són demòcrates de veritat i no de fireta i de careta com massa polítics espanyols. El darrer exemple Canal de Panamà versus Sacyr Vallehermoso. Sense comentaris.
Farà bé Europa d’escoltar la veu del poble de Catalunya car no és només el destí dels catalans el que aquí ens hi juguem és la pròpia idea, inventada pels europeus per cert, de representació política seguint el joc i les regles democràtiques. Un precedent negatiu no tindrà bones conseqüències en una institució necessitada de legitimitat, representativitat, prestigi i projecte. Farà bé Catalunya, i el seu president i govern, de tirar endavant el procés ja iniciat sense mirar pel retrovisor. És un moment històric, on la sort com deien a Roma ajuda als audaços, i com a tal compta molt més la determinació d’un líder amb un poble al darrere que no pas una mera suma i resta d’actius. Això és fer història i alta política i no mera comptabilitat o gestió per entendre’ns. Tots els pobles lliures del món han hagut de suar molt per assolir allò que els era tan preuat. Per què hauríem de ser diferents els catalans en definitiva?
La carta de Mas és un bon avís per a navegants, ara la crítica a Convergència i al president en especial, no és ja fer la puteta i la ramoneta tan sovintejat contra Convergència, ara ja ens situem en el terreny “comunista” de la bogeria i, en algun cas, del mateix Gulag. Ves per on Mas cap al Gulag i foll com Amalrik. On és la Unió Soviètica?
