En el darrer ple extraordinari del Parlament de Catalunya sobre l’Estatut, divendres passat, el president d’ERC, Joan Puigcercós, va etzibar un “Què passa?… que el fill de la minyona no té dret a parlar?“, als diputats de CiU que l’interrompien amb comentaris propiciats des dels escons mateix. Amb tres segons, Puigcercós sobreposava el vell conflicte de classes al de l’Estatut i, en darrera instància, al del seu programa sobre la independència de Catalunya?.
Algunes veus afeccionades al psicoanàlisi polític suggereixen que no cal donar-hi més importància, que es tracta simplement d’un estirabot que mostraria un cert acomplexament d’origen encara present en el superjo del dirigent d’Esquerra. A la Catalunya tradicionalment mesocràtica, diuen uns altres, qui més qui menys -llevat d’excepcions considerables, naturalment-, té un botiguer, un pagès o simplement rastres de menestralia en el seu arbre genealògic. Per tant, asseguren, no caldria lluir medalla d’orígens modestos per posar en evidència el self made man de comarques, per més inri.
Molts altres en podrien fer gala, d’això. Si es tracta d’un intent de ressuscitar velles dicotomies marxistes i sobreposar-les al camí cap a la independència, el batibull pot esdevenir considerable. O qualsevol plantejament més o menys ambiciós es planteja a partir del que simbòlicament deixava entreveure la manifestació interclassista i intergeneracional de la gran manifestació del 10 de juliol o tornarem a canviar d’eix. M’explico: tindrem una campanya molt probablement centrada en la independència de Catalunya, però novament a partir de l’eix esquerra-dreta i no pas en l’eix nacional. Potser ja es tracta d’això?
