La independència és un negoci

"La República Catalana no pot ser un Estat mafiós de famílies i privilegis"

Primer, despullem el terme "negoci" de consideracions morals positives o negatives. Ens atenim al seu estricte significat etimològic, que servia de base a lúcides interpretacions d'Aranguren: el negoci és la negació del lleure, el nec otium, la vita activa, de Hannah Arendt. Qui, podent estar ociós, fa alguna cosa, negocia.

La independència és un negoci per a Catalunya sencera, com a país i com a Estat. Pot quedar-se quieta com a part de l'ordre jurídic i polític d'Espanya, sense fer res, excepte el que se li ordeni o permeti; ociosa en part en la generació de recursos i, per desocmptat, en la seva administració. Però una majoria ha triat el negoci, l'esforç i el treball de fer-se un lloc entre els Estats europeus i mundials com una societat moderna, pròspera, lliure i contribuint a la comunitat internacional.

També és un negoci per a aquells que centren la seva activitat en això, en els negocis, els empresaris. Aquests, com el país, poden acomodar-se al lleure imperant en la vida industrial i comercial espanyoles, amb uns índexs de rendiment i producció molt baixos i on la prosperitat depèn majoritàriament de les connexions polítiques. Però gran part d'ells ha preferit el negoci de obrir-se pas pel seu compte als mercats mundials. Res estrany si es recorda que Foment és la patronal més antiga d'Europa i supera en més de 200 anys  l'organització paraigua espanyola, la CEOE, composta en els seus orígens per jerarques del règim franquista.

Un negoci igualment per a les associacions professionals, inclosos docents, així com les seves respectives institucions, sistema educatiu, hospitalari, d'administració de justícia, etc. Tots poden seguir dormint en el lleure d'unes associacions i institucions anomenades "nacionals", que determinen les seves pautes de funcionament. Enlloc d'això, per majoria, prefereixen dedicar-se al negoci de l’autoorganització interna y plena representació independent, com a Estat propi en tots els conclaves, reunions i esdeveniments internacionals, des dels congressos científics a les competicions esportives.

Per descomptat, la independència és el gran negoci de la política catalana. Aquesta podria ajustar-se, com ha fet durant decennis, al lleure de l’estatus quo autonòmic de la Constitució de 1978, avui segurament millorat per alguna reforma sorgida de les protestes. Però ha preferit per majoria el negoci de trencar amb el marc jurídic-polític de l'Estat per dotar-se d’un altre republicà que no té cabuda en el monàrquic espanyol.

La independència és també un negoci per als partits i els polítics que viuen en (i de) ells. Aquests podrien gaudir del lleure d'unes carreres polítiques que de vegades arriben a l'Estat que representaran a l'exterior. No obstant això, els polítics de la majoria independentista prefereixen el negoci de la lluita per a la independència, que ha portat a uns a la presó, a uns altres a l'exili i altres encara a l'embargament de les seves fortunes. Des del punt de vist del negoci en sentit tradicional, molt poc; des del sentir més ideal i modern, tot.

 

Finalment, el negoci és per al poble català, que podria resignar-se al lleure de ser considerat part d'una comunitat més amplia que el nega com a poble, no ho entén quan parla la seva llengua i no coneix practicament res de la seva cultura i tradicions. Però sembla que una altra majoria de catalans ha triat el negoci de reconèixer-se i fer-se reconèixer com a poble amb tots els seus drets. Aquesta és la base incombustible del moviment independentista, la seva garantia.

Tots els negocis tenen riscos. Uns són previsibles i altres, no. Els previsibles han de ser previstos i la seva solució aprestada. L'Estat català no pot fracassar en la seva projecció internacional, caient, per exemple, sota tutela de l'Estat francés. Mr. Valls no és aquí per casualitat. Els empresaris y cercles de negocis no poden configurar una economia catalana de lobbies i captura de rendes. Les associacionss professionals no poden recórrer a pràctiques corporatives de limitació de la competència. La República Catalana no pot ser un Estat mafiós de famílies i privilegis. Els partits polítics no poden ser partits institucionals de repartiment de càrrecs y prebendes. El poble no pot ser una massa acrítica a la que se l'imposin pautes i models que ell no ha triat.

 

Comentaris