La independència és possible

"Des de Catalunya no hauríem de romandre amb els braços creuats i la millor manera d'ajudar els nostres 'amics separadors' és mantenir el pols democràtic"

Fa pocs dies trobant-me a Figueres vaig voler tornar a veure la placa dedicada a Alexandre Deulofeu al centre de la ciutat. Deulofeu, portem anys parlant-ne, a la seva obra "La matemàtica de la història" va preveure la independència catalana per l'any 2029, producte de la desintegració o implosió d'Espanya. No essent jo determinista i creient en el lliure albir de les persones i dels pobles es fa difícil abraçar llur tesi. Dit això, caldria interrogar-se si certament Espanya, per excés de vicis i recels nacionalistes d'estat, camina cap a la seva autodestrucció o, si més no, vers la separació de Catalunya. Autèntica amenaça històrica a la visió homogènia i centralista d'Espanya i on, fins ara, l'encaix no ha estat possible i ara per ambdues parts és menys desitjable que mai.  

 

Potser quelcom que hauríem d'admetre els independentistes de l'experiència dels "fets d'octubre" de l'any 2017, fou aleshores la nostra manifesta incapacitat de reblar el clau institucional i sortir de l'òrbita nacional espanyola plantejant un nou escenari on la comunitat internacional es veuria obligada a jugar un rol mediador. És clar, si tu et promets amb una persona i el dia del casament no et presentes a l'Església, jutjat o a on toqui, ningú pot prendre seriosament les teves proclames de que t'estimes molt aquella persona i que no pots viure sense ell o ella. Quelcom de similar, admetem-ho, ens passà a nosaltres i a la nostra dolguda independència en aquells dies d'octubre. Quin incentiu podien tenir els estats a reconèixer Catalunya o a immiscir-se en els afers interns d'Espanya si aquí els deures encara estaven per fer? Cap ni un d'incentiu i, no oblidem, que els estats són com els professionals dels col·legis corporatius, tendeixen a ajudar-se entre ells i de vegades a tapar-se les seves pròpies vergonyes. Quid pro quo, que és encara més vell que l'anar a peu.

 

 

Dit això, que podria passar per pessimista, cal afegir algunes qüestions que, al meu modest entendre, no són gens menors. D'entrada i a escala global, els processos d'independència són sempre únics i irrepetibles i, en alguns casos com el d'Eslovàquia o Txèquia, aparegueren com per art d'encanteri sense una majoria aparent de la població que la recolzés. De vegades, són producte d'un desvetllament nacional o patriota –nacionalista-, d'altres producte de desintegracions a l'estil balcànic o soviètic o, fins i tot, producte de processos descolonitzadors on factors distintius com la raça, la religió o el greuge –polític, sociocultural, econòmic etc- tenen un paper significatiu i exerceixen de desllorigador. Retornant a Espanya, consumida aquests dies i els propers mesos per una gran crisi, amb una més que evident pèrdua de prestigi de les institucions i de la classe dirigent, es fa difícil creure que es pugui plantejar amb rigor i des de la mesura que atorga la generositat una sortida digna a la greu crisi catalana. En realitat, figures com Casado o Rivera semblen fer bo al Machado que lamentava que els separadors "meseteños" eren el veritable perill a la unitat d'Espanya. Per bé, caldria afegir, que aquells que haguessin pogut "canviar" Espanya foren els socialistes, suposadament no nacionalistes, però que en la pràctica s'estimaren més fer una aposta "nacionalment més segura" molt en consonància amb la dreta espanyola. Matrimoni homosexual o avortament sí, però Espanya una i no cinquanta-una per entendre l'ideari socialista espanyol. Pla, en això tenia, més raó que el sant que ell no devia ser.

 

Com sigui, des de Catalunya no hauríem de romandre amb els braços creuats i la millor manera d'ajudar els nostres "amics separadors", no debades són fàbriques de fer "indepes", és mantenir el pols democràtic i cívic amb l'Estat, no fer cap renúncia a la unilateralitat –prou d'autogols- i reclamar la llibertat dels presos polítics tot denunciant, a casa i a fora, l'aberració de la seva situació processal i penal. Borrell, jacobí competidor dels abans esmentats, però molt més intel·ligent –tampoc és un gran mèrit- i coneixedor de Catalunya, sap que la situació de presos i exiliats és insostenible a Europa, d'aquí les seves declaracions, en clau estratègic, d'aquesta setmana. Sigui com sigui, si la classe dirigent, com hem vist fins ara, catalana continua incapaç de trencar la corda, com a mínim l'estratègia d'estrènyer-la fent brollar contradiccions i fòbies de l'Estat pot acabar provocant la desitjada ruptura. Casados i Riveras, els nostres ximples útils, hi han de jugar un paper decisiu. Per un cop fem cas a Danton, jacobí i republicà,  i actuem amb audàcia, sempre amb audàcia i un altre cop amb audàcia. Ells faran. 

 

Comentaris