Una salutació a Amer, primer territori alliberat de Catalunya.
Encara impressionat pels llums de Montserrat
De vegades discutim, perque l’ésser humà és essencialment discutidor, si el procés cap a la independència té bona o mala cara, si ens durà a la República o si, al contrari, ens tindrà donant “vueltas al atajo”, com deia Machado. Àdhuc utilitzem un nou concepte despectiu per donar un nom col.lectiu als nostres greuges: “processisme”. Atenció als símptomes: si ets “processista”, no sortiràs al carrer i et miraràs els fets des del sofà. Correcte. Ho piula tot Déu des del sofà. Hi ha Twitter. Hi ha sofà. Però hi ha fets.
La veritat és que els carrers estan sempre plens de gom a gom. Carrers, places, avingudes, muntanyes, camins, locals, salons, teatres, passejos, mercats, tot arreu és ple.
Els més experimentats ens informen llavors que ens cal un líder. Però de líder ja n’hi ha. A més a més, un líder acceptat per tothom; fins i tot pels seus adversaris.
Uns altres, també experimentats, conclouen que cal que el líder tingui un poble al darrere. I un poble disposat a tot. Però nosaltres som el poble i, des de l’u d’octubre, hem demostrat que estem disposats a tot.
Uns tercers diuen que sobren els partits perquè van a la seva i han trencat la unitat independentista. De sobte, la unitat és el mot d’ordre màgic. Ha esdevingut un shibolet per pressió directa del poble on el clam unitari no es pot ignorar. Fins i tot ERC, el partit que més pedres ha posat al camí de la unitat, sembla reconsiderar la seva actitud i s’obre a pactes “puntuals” i ocasionals. “Menos da una piedra” però si la treuen del camí, serà un avenç. Els partits, conscients del protagonisme del poble i la seva determinació, modulen llurs discursos per motius electorals claríssims. No està gens clar que ERC guanyi cap elecció un cop s’ha descobert la seva mala fe d’aprofitar-se de l’independentisme per assolir una hegemonia autonomista.
En resum, la crítica és molt oportuna però li calen matisos.
Senyors, senyores, la revolució catalana és això. Un fenomen de nou tipus. Va ser batejada com la “revolució dels somriures”, però des de l’inici dels temps, els somriures venen sempre acompanyats de plors i cada cosa té el seu temps, “un temps per a plorar i un temps per a somriure”, com diu l’Eclesiastés, 3, 4.
La revolució catalana es això, el que està passant ara mateix en una situació de crisi cada cop més profunda i intractable. La revolució del poble és iniciativa descoordinada, espontània, imprevisible. Està feta de gestos hermosos d’ací i d’allà; és com una mena de guerra de guerrilles simbòlica. És una organització desorganitzada que no hi ha forma de controlar.
La revolució marxa, el procés cap a la independència marxa perque tothom està d’acord en prioritzar l’objectiu comú i deixar de banda les singularitats de tota mena: socials, polítiques, psicològiques, personals. Això vol dir que, com que la societat catalana està “revolucionada”, tot el que es faci serà revolucionari.
Com un fracàs avant la lettre es pot qualificar l’intent de l’Estat de fabricar un nou relat a base de criminalitzar arbitrariament l’independentisme, barrejant-ho amb faules terroristes inventades per les seves forces d’ocupació a Catalunya. Per a la tasca d’enfonsar el que restava d’Estat de dret a Espanya, el Estat enguany fa servir els jutges com abans feia servir els militars. Els jutges espanyols són el destacament de vanguàrdia encargat d’aplicar el dret de l’enemic. Però, com que tots saben que el moviment independentista és radicalment pacífic, tenen un problema de credibilitat i, per tant, de legitimitat.
Amb o sense processisme, amb o sense lliris, somriures, plors, la revolució segueix perque la porta el poble al cor i, com pot veure’s, passa per sobre de tots els intents d’aturar-lo amb raons més o menys rebuscades. I això quan hi ha raons i no només interessos.
Les eleccions espanyoles no tenen cap altre valor per a Catalunya que garantir que els escons catalans no siguin ocupats per cap-buits. Res més. I aixó ho sap l’Estat. Com sap que tampoc tindran valor a Espanya mentres la qüestió catalana sigueixi viua.
Les eleccions decisives seran les properes catalanes i el shibolet revolucionari serà la unitat.
