La independència, el matrimoni i mentides eurocràtiques

Em diu un amic meu que la independència és com el matrimoni que si t'hi penses gaire no t'acabes casant ja que valores més allò que et deixes pel camí que no pas totes les avantatges, moltes més del que la gent avui pensa, que té la vida institucionalitzada en parella. I és que darrerament un renovat discurs de la por contra la independència de Catalunya s'ha instal•lat a l'escena pública i, ara per estupefacció d'alguns "naïfs" ben intencionats, ens arriba "sorprenentment" des de les més altes esferes comunitàries. Aquelles que fa quatre dies ens parlaven d'imparcialitat, de no ingerència en assumptes interns, de respecte per la voluntat del poble i de democràcia. Amb semblants actituds algú pot no imaginar-se per quina raó el projecte europeu no fa aigües per tots cantons?

Un dels darrers que s'ha apuntat a aquest intent de desbaratar la causa independentista catalana ha estat en Jaume Duch. El senyor Duch, d'acord amb fonts molt ben informades i de notable autoritat, passa per ser el portaveu del Parlament Europeu a Brussel•les i Estrasburg. La veritat és que dol que un català que ha treballat en el passat per una diputada europea seriosa i nacionalista, com era Concepció Ferrer, s'hagi d'apuntar, per pura necessitat i llagoteria de la més banal i carrinclona, a aquests festivals de la demagògia discursiva i de la meselleria de tuf i nèctar vasel.linístic. Algú avesat en aquests ambients pervertits i corrompidors brussel•lesos ens advertirà que és el preu que aquest bon home, per altra banda, ha de pagar per fer-se perdonar llur condició de català i per haver de mantenir el seu plat de llenties i les subsegüents prebendes atorgades pels de la colla del PP espanyol i d'altres companyies més aviat gens recomanables. De les que la mare no t'hi vol veure vaja. L'indi bo contínuament viu en pecat i sempre ha de demanar perdó ja que, en el fons, sempre serà presoner i intern d'una reserva insalvable de tipus mental. D'aquest gulag daurat alguns en fan el seu modus vivendi i així de malament els va a les institucions europees. Aquells que ens sentim i professem l'europeisme, mot avui caigut, de debò que ho lamentem. Temps millors segur que vindran ja que l'esperança, com l'orgull del Cyrano, no ens la prendran mai. I menys aquests.

Dol menys que gent en perfecte sintonia amb la falsedat i la manca d'escrupolositat ens vinguin a donar lliçons a nosaltres. Els darrers en fer-ho han estat els socialistes, més aviat el mot que més els escau és el de socialistos, Almunia i González. El segon retirat de la política per raons que tots coneixem i el primer encara remenant la cua i la seva trista figura des d'un despatx brussel•lès en qualitat de comissari de la competència. El que realment dol, no és que faltin a la veritat i exhortin la contradicció clamant per la impossibilitat de la independència de Catalunya dins d'Europa. El que és realment de lamentar és que des de casa nostra encara resti gent que els dona un altaveu per poder repicar les seves tristes campanes i que se'ls atorgui un borrall de credibilitat a personatges grisos i de gran cinisme.

Ja he repetit vàries vegades en aquestes mateixes ratlles que Jacques Delors, un altre socialista i jacobí per cert, davant la imminència de la separació de Croàcia i Eslovènia va haver de complir el seu darrer gran servei a Mitterand: l'aleshores president de la Comissió Europea va proclamar que en cas d'independència aquests nous estats no farien mai part de la UE. La història com hem vist ha seguit viaranys una mica diferents a les prediccions del paisà de Nostradamus. En un ordre semblant de coses val a dir que l'Alemanya de l'Est, amb la caiguda del mur de Berlin, es reintegrà a l'Alemanya Occidental i cap coma s'hagué de modificar del tractat d'adhesió de l'Alemanya capitalista. I el mateix val per a Dinamarca quan Grenlàndia s'escindí de la CEE als anys vuitanta davant l'arribada d'una Espanya plena de pescadors bascos i gallecs que amenaçaven llurs costes i captures. Tot això per dir que cada cas té la seva particularitat i la seva racionalitat. Catalunya no en serà cap excepció i Escòcia, amb referèndum previst per d'aquí un any, tampoc. Nosaltres hem de fer el nostre camí, consensuar les bases del futur estat català amb una ciutadania il•lusionada i que té ganes i necessitat de deixar enrere aquesta maleïda crisi econòmica, i tan important com això, deixar de sentir els crits, gemecs i veus d'unes sirenes que ens volen produir més nosa que servei i que sempre, fidels a la tradició carpetovetònica més inveterada, produir "el efecto sin que se note el cuidado". Ara però el llautó els comença a delatar. Tots ells l'han fet massa grossa i ara volen córrer. Amén.

 
 

Comentaris