La independència del comissari

"Els milers de regidors i càrrecs públics que han votat la candidatura única i oficial al congrés d'ERC són l'espina dorsal del partit i volen ser-ho de l'Estat"

Fa un parell de mesos vaig publicar dos articles a elMón.cat titulats "El PRI català" i "La gran estafa" que resumien la meva interpretació de la deriva o recorregut ideològic d'ERC els darrers temps. Bàsicament consta de dues afirmacions: una, l'ambició d'ERC és esdevenir una mena de PRI mexicà, un partit "institucional"; dos, ERC va guanyar les darreres eleccions fent trampa amb la independència.

Durant els seus bons temps, el PRI era l'Estat. Un cos de militants/funcionaris del partit imbricat en l'estructura administrativa del país com un cos de funcionaris/militants de l'Estat. Els milers de regidors i càrrecs públics que han votat la candidatura única i oficial al congrés d'ERC són l'espina dorsal del partit i volen ser-ho de l'Estat. Per això diuen que són "més que un partit".

Ho confirmen en la seva literatura doctrinal: volen hegemonitzar l'esquerra i, per suposat, la República. ERC es veu com la llevadora de la República, que serà, per això, una república de partit definida magnànimament "de tothom per a tothom" però deixant fora l'independentisme "burgès" per dretanós i convergent. O sigui, "tothom" no és "tothom", cosa escassament rellevant atès que la independencia tampoc era la independència.

Pel que fa a l'estafa de l'elecció, ERC va demanar el vot independentista quan la independència no era, ni de lluny, la seva prioritat. Va enganyar per traficar amb els vots. L'intenció era fer-los valer per aliar-se amb sectors "sobiranistes", no independentistes. En diuen "eixamplar" la base per tenir més espai per seure, una cosa que saben fer molt bé. La decepció amb l'engany va créixer fins a l'irritació escoltant l'hocus pocus de perdonavides dels dirigents tractant d'amagar el frau.

Aquests jocs malabars amb els principis ("mai pactarem amb carcellers"), com tot allò que era sòlid, s'esvaeix en l'aire, igual que al Faust. Es pot dur a terme una cosa que no se sap com es fa? Aleshores oblidem el que vam jurar no oblidar ni perdonar i cultivem el nostre hortet. Les cadires, en altres paraules. Les cadires del cos de funcionaris/militants. En tot cas, no cregueu, gents sornegueres i malpensades, que hem abandonat el somni de l'independència. Mai. La independència é s el "somni etern". Mentrestant anem per feina a resoldre els "problemes que realment preocupen a la gent" en el marc de la Constitució que "ens hem donat entre tots".

Els neoautonomistes estan desesperats perquè hi hagi un govern a Madrid. Preferiblement del PSOE i UP per allò de l'"esquerra". Li donarien llurs vots de franc. Qualsevol cosa per tal d'evitar noves eleccions a Espanya perque temen els resultats a Catalunya. Paradoxalment reclamen eleccions a Catalunya en el marc autonòmic, bien entendu. Els indigna que el MHP Torra no convoqui eleccions quan els ve de gust i l'acusen, com bons fariseus, de negar el dret de vot al poble. És ridícul: ERC pot provocar eleccions quan vulgui trencant el Govern. No ho fa, però, per por a la imatge de "trencadora perpetua".

Com que s'ensumen eleccions, ERC recupera l'independentisme per boca de Pere Aragonés, que invoca solemne el fi últim de la independència. Torna el somni. Torna l'engany.

Per donar aparença de veritat a la nova mentida es posa en marxa l'aparell de propaganda a través dels mitjans públics de comunicació, ràdio i TV, sota control evident d'ERC, amagada rere uns càrrecs de palla. TV3, en concret, en mans del comissari polític Sergi Sol, assessor del vicepresident del Govern, amb cadira fixa al plató per recitar periòdicament la seva sana doctrina, sense altre mérit que la militància a ERC i l'amistat amb Junqueras.

 

Pur PRI: una televisió al servei d'un dels partits del Govern (ni tan sols del Govern sencer) i a càrrec d'un assessor en "polítiques estratègiques". Hi ha alguna cosa més estratègica que la propaganda? El comissari celebra joiós la feliç unió entre el partit, el Govern i TV3 amb una insòlita peça periodística on demana servilment disculpes al seu cap, Rufián, per un reportatge crític amb la seva excelsa persona.

El mateix comissari deixa clar al text qui mana a la casa i exposa amb irònica paciència el criteri transparent i demòcratic per determinar els qui poden o no anar al plató: el seu, és a dir, el del Govern a què assessora, el del partit on milita.

La palla de dalt només serveix per fer fum.

 

Comentaris