És impossible que un ésser humà o tot un poble s’alliberin per si mateixos de les cadenes que els empresonen sense haver-se’n alliberat primer mentalment. Per això Catalunya encara no és lliure; perquè fins i tot una bona part de les ments independentistes romanen atrapades en una visió hispanocèntrica del món. N’hi ha prou de parar l’orella en la comunicació verbal, ja sigui en el terreny personal, laboral, en família o amb amics, o en el terreny mediàtic, és a dir, en la concepció dels serveis informatius –telenotícies, butlletins, cròniques…– i la manera d’expressar-se dels seus presentadors, redactors, corresponsals…, per veure on som i com som.
Posaré un exemple senzill i recent protagonitzat per un presentador radiofònic català que deia això: “Totes les televisions públiques d’aquest país, estatals, autonòmiques…, busquen l’audiència”. I tenia raó, l’audiència és un objectiu comú de les emissores. Però de quin país parlava? L’ús del terme “aquest país” referit a l’Estat espanyol, fins i tot en persones que en àmbits col·loquials es defineixen com a nacionalment catalanes, apareix tot sovint com si es tractés d’un terme multiús que serveix tant per al·ludir al nostre país com al país del costat. I si això ho fan professionals que són escoltats cada dia per centenars de milers de persones, i que, per tant, tenen l’obligació d’aplicar-se un llibre d’estil, què no faran els ciutadans anònims. De fet, és un peix que es mossega la cua, perquè és molt difícil que els ciutadans qüestionin aquestes formes verbals després del bombardeig persistent a què estan sotmesos. L’hispanocentrisme, com el masclisme o el nacionalisme d’Estat, és tan habitual que no es veu. I qui el posa en evidència resulta tan molest com l’infant que deia que el rei anava despullat.
Per això ens fa tanta por rebel·lar-nos contra les lleis injustes o obertament feixistes de l’Estat espanyol. Ens fa molta por, perquè en la nostra ment encara no ens sentim netament catalans. Espanya a més d’ocupar la nostra identitat, la nostra economia, les nostres infraestructures, les nostres institucions, ocupa també la nostra ment. Pensem a través del seu cervell, no del nostre, i això ens converteix en espanyols. Espanyols díscols, sí, però espanyols al capdavall. Heus aquí perquè després d’un acte assertiu veritablement catalanocèntric com fou el referèndum de l’U d’Octubre, en què el SÍ va guanyar per un 90%, no vam tenir el valor de retirar la bandera espanyola de la seu del nostre govern (com van fer Girona i Sabadell). Retirar la bandera de l’Estat opressor és el primer que fa tot país que s’allibera en la mateixa mesura que el primer que fa tot presoner, al final del túnel, és desprendre’s de l’uniforme que li havien posat. Són actes d’afirmació simbòlica que, per tal que s’esdevinguin, cal primer que s’hagi produït una afirmació mental.
La independència comença per la ment, i la nostra ment no pot assolir un pensament independent mentre ens dediquem a observar la realitat a través dels ulls d’un altre. Malament rai, quan el segrestat “comprèn” el segrestador, ja que això li crea una dependència psicològica que no sols el farà més submís, també li bloquejarà la ment i el cos a l’hora d’elaborar un pla assertiu per fugir. Potser dirà que sí que vol fugir, que no renuncia a fer-ho algun dia, però els fets demostraran que són paraules buides per encobrir les seves pors i renúncies i guanyar temps. Però quin temps? Pot dir un presoner amb cinc dits de front que com més temps viu dins del reixat més temps guanya? Parem l’orella i sentirem uns quants polítics catalans dient (amb paraules més envellutades, això sí) que ara no toca, que ara cal tornar a la política del peix al cova, que ara toca gestionar l’autonomia, que ara cal ampliar la base, que potser d’aquí a una generació baixarà un àngel del cel que ens alliberarà, que, que, que… I cada “que” que pronunciem és un dia més de captivitat. Una altra cantarella és la del diàleg. Cal seure i dialogar amb el carceller. Molt bé. I per què hauria de voler dialogar un carceller, si el que li demana el presoner és la clau de la cel·la? Quin perill corre, si s’hi nega? Cap ni un. I no pas perquè el presoner sigui feble, que no ho és, sinó perquè desconeix la seva força i desconfia de si mateix. Dit això, el qui s’entesta a dialogar amb una pedra és un individu de seny o no hi és tot?
Mentre les nostres emissores nacionals redactin titulars que diguin “Un establiment privat català és el primer d’Espanya que permet pagar amb el rostre”, “A Palau-Solità i Plegamans hi ha la biblioteca privada especialitzada en ciències de la salut més important d’Espanya”, “Trenta-set violacions en grup el 2019 a Espanya”, “Els naixements van a la baixa a Espanya”, “Barcelona, la ciutat amb més motos d’Espanya”, “Bagergue, un dels pobles més bonics d’Espanya”… difícilment serem lliures. No ho serem, perquè la nostra ment encara és hispanocèntrica, encara veu el món amb ulls espanyols, encara és dependent, encara no ha assolit una visió catalanocèntrica que li permeti tenir Europa o el món sencer com a referents. El nostre marc mental és Espanya, un marc mental que ens impedeix titular: “Els naixements van a la baixa a Catalunya”, “Barcelona, la ciutat amb més motos d’Europa”, “Bagergue, un dels pobles més bonics del món”…
Quan culpem la llengua de no tenir formes verbals que permetin evitar el llenguatge sexista, ens equivoquem. La llengua no en té cap culpa. El llenguatge només és un reflex de la nostra manera de pensar. Canviem-la i canviarà el nostre llenguatge. Comencem per independitzar-nos mentalment d’Espanya i ens independitzarem políticament. La resta és començar la casa per la teulada.
