Ha mort de manera inopinada (fins i tot hi ha gent que de totes les morts recents treu una teoria de la conspiració) José Manuel Maza, el que fou Fiscal General de l’Estat, protagonista de les actuacions de la Fiscalia que han permès la jutge Lamela empresonar preventivament Jordi Cuixart, Jordi Sánchez i tots els consellers de la Generalitat que no van fugir a Bèlgica. La condició de la Fiscalia com a òrgan depenent del President del Govern, que el nomena, ha passat per sobre de la defensa de la legalitat que li encomana la Constitució en la justificació que l’independentisme ha fet de les seves decisions, arribant-hi la crítica, i confonent-se molts cops, amb la de les altres institucions: la judicatura, el tribunal constitucional, les forces de seguretat.
Maza ha estat, pel moment, per l’actitud, per algunes expressions que li hem conegut darrerament i per l’abast de les seves últimes decisions, molt polèmic. Ja ningú recorda que va ser qui, quan era Magistrat de la Sala Segona del Suprem, es va posicionar doctrina que va permetre arxivar la causa contra el totpoderós Emilio Botín, y que va ser ponent en l’arxiu de la querella del sindicat “Manos Limpias” contra Podemos y els seus màxims dirigents. En la memòria social, petita com la pantalla d’un telèfon mòbil, sols queda la seva reprovació al Congrés dels Diputats al maig d’aquest any, recordada fins la nàusea, com si aquesta mena de rituals no fossin la troballa de la pedra que llençar contra l’adversari polític més que un argument sòlid contra algú.
Tan humà com tot humà, Maza ha mort a l’Argentina per causa d’una septicèmia, una complicació cada cop més sobtant si es té en compte el grau de sofisticació i progrés assolits per la medecina en l’actualitat. Ha mort, en tot cas, i les xarxes socials, amagatall de la insània mental, aixopluc de la covardia vestida de pseudònim, forat negre pel que s’escolen els pitjors vicis de la gent sense judici, sense ànima, deshumanitzada, han fet el caldo gros amb la joia dels que s’alegren amb el mal dels altres, ni que sigui justificant-ho en què aquests altres, diuen, són dolents.
De la mateixa manera que s’hauria de condemnar, i jo condemno, qui va fer una festa amb la mort accidentada de Muriel Casals, toca ara recordar als que ballen metafòricament sobre la tomba de José Manuel Maza, que afortunadament la mort arriba també a aquells que se senten immunes a la parca; que des del teclat de l’aparell on han escrit amb paraules negres el nivell ínfim de la seva condició com a persones un dia no podran escriure res. Descansin en pau ella i ell, Casals i Maza, i tots els morts, un condol per a la gent que els estimava i deixen, i que un dia la trobin, la pau, si saben, si poden, els que a qualsevol li neguen.
