Un u de febrer aterrava al país i a la ciutat que m’havia d’acollir una mica més de mig any. L’impuls de descobrir, ara sí, Europa. Que el Regne Unit serà civilitzat, però els anglesos, quan parlen d’Europa, ho fan en tercera persona. M’havien dit que era la ciutat més bonica d’Alemanya. I no s’equivocaven. Ningú diria que feia 60 anys allà en quedava poc més que les cendres. Excepte la Frauenkirche, clar. L’única torre que va quedar dreta i que va servir de guia a anglesos i americans durant els bombardejos de 1943.
La ciutat és ordenada, extremadament neta. Quasi tantes bicicletes com a Holanda i un nivell cultural i artístic de primera divisió. Els cartells que a Barcelona trobem desordenats, sobre murs bruts, aplegats l’un damunt l’altre. Allí, però, estan escrupolosament ben organitzats. Aquest va ser un dels primers xocs urbanísitco-culturals, de fet. És un ordre tan extrem, que fa fins i tot una mica de rabieta.
La gent a Alemanya, abans de dedicar-se professionalment a alguna cosa, s’assegura que ho fa molt i molt bé. I és llavors quan decideix guanyar-hi els calers. I per això el país els va com els va. La llengua és un reflex força fiable del seu caràcter. Lògic, organitzat, complex i fins a cert punt una mica aspre i distant. Per descobrir el verb, sovint t’has d’esperar que acabin la frase. Potser per això no s’interrompen en parlar. I les paraules poden tenir una allargada espectacular. Fan anar moltes més comes que els anglesos, i tenen la virtut, a part de ser molt educats, de dir les coses tal com ragen. I pot arribar a sonar molt desagradable. Però de fet, després de passar pel Regne Unit, tot Déu sembla mal educat.
Munic és una ciutat industrial, centre de l’economia europea i una de les fàbriques mundials automobilístiques que els xinesos ja fa anys que compren BMWs a carretades. I també, desgraciadament, és hereva de moltes altres coses: del brillant final de segle XIX competint amb Viena per la capitalitat cultural europea; al creixent epicentre del moviment polític més inexplicable i aterrador del segle XX.
Ja sabem que la historiografia l’escriuen sempre els guanyadors. Però s’ha de tenir barra per culpar únicament els alemanys de les atrocitats de la Segona Guerra Mundial. Amb 7 milions d’sustríacs, i més d’un 10% d’afiliats al partit Nazi. O els centenars de milers de col·laboradors a França i Holanda. Però ei, que y si te he visto no me acuerdo. L’URSS formant part de tribunals que jutjaven crims que ells mateixos havien comès amb igual o pitjor crueltat. I es compten amb quasi 2 milions les violacions a 87.000 dones alemanyes. Totes elles comeses a la batalla de Berlín. I és llàstima que aquesta dada només la recordin partits d’extrema dreta.
I Hollywood, evidentment, també va acabar arribant als llibres d’història.
Vendre els judicis de Nuremberg com un gran exemple de justícia i reparació, amb tots els respectes, fa una mica de riure. O quan es resumeix el procés de des nazificació com un procés de relatiu èxit. Quan el 1946, un de cada tres alemanys, enquestats a les zones ocupades pels Estats Units, estaven d’acord amb l’afirmació que “els jueus no haurien de tenir els mateixos drets que els pertanyents a la raça ària”. Cosa que no era d’estranyar però, després de viure sota el terror feixista durant 12 llargs anys. I per no parlar del canvi de camisa de molts ex-nazis que van passar a formar part dels cossos policials i administratius del règim comunista de l’Alemanya de l’est. Arribats a cert punt, semblava que la ideologia era el de menys.
I aquesta mena d’amnèsia col·lectiva va ser el preu a pagar. Com molt bé explica Tony Judt a Postwar: a history of Europe since 1945. Que resumint una mica, va consistir a escriure la historiografia de la segona Guerra Mundial a través de mites: la de la França resistent, o la Polònia com a la gran víctima de la guerra. Fer-ho fàcil d’explicar, per poder començar de nou. I en part, aquest “mite fundacional” ha estat la clau per a la recuperació econòmica i política de l’Europea que encara ara estem construint.
