Després de sis mesos d’habitar per Baviera, poca cosa més havia vist que un culte incondicional a la cervesa. On és considerada un aliment, i no pas una beguda alcohòlica. Biergartens, ordenats. Amb les seves taules de fusta allargades, cambrers vestits tot l’any i que sempre – sempre – esperen bones propines. Un màrqueting i un reconeixement com a símbol nacional, que només és comparable al del Whisky a Escòcia. Però per sort no tot és cervesa.
Al sud oest de Frankfurt hi passa el riu Mosel – afluent del Rin i que dóna nom a una de les tretze regions de vi alemanyes. S’extén per Luxemburg, Alemanya i França. Ha traçat les fronteres polítiques Europees durant segles. I pel seu pas per la regió alemana de Rheinland-Pfalz, dibuixa un dels paisatges més especials que he vist mai. Un verd del pàmpol de Penedès, extensíssim. Enclavat enmig de muntanyes – entre uns espenegalls plens de ceps, que pensava de debò que només existien al Priorat – i de la humitat d’un riu inacabable.
Bigues de fusta travessant parets, que alcen cases blanques amb teulades grises. Desenes de castells ara pràcticament derruïts controlen immòbils el pas tranquil de les hores. Aquesta Alemanya sembla tan diferent de la del sud, que m’agrada més. La gent és més distesa i propera. Fa bromes, crida una mica més. Més afrancesats, o menys austríacs pot ser. Allà on la tradició vinícola eclipsa tota la pretensiositat bavaresa.
