Aquesta passada setmana he rebut un diluvi d’opinions que confesso m’ha desbordat. Tant l’article del cap de setmana passat com la seixantena d’opinions que van expressar els lectors, i l’impacte de reproduccions que ha tingut a les xarxes socials, m’obliguen a fer aquesta consideració, que en cap cas vol ser una resposta o una puntualització al que opinen els lectors. Aquesta setmana a Madrid he pogut notar els primers símptomes d’alarma vers el repte que Catalunya ha posat damunt la taula; més ben dit, que una part dels partits catalans han plantejat amb la formulació del referèndum i les preguntes. Preguntes, per cert, que crearan una certa confusió amb les respostes, i tal vegada donaran peu a un fort debat d’interpretacions de la classe política.
Anticipo que jo no faré res per contendre un estat d’opinió generalitzat respecte a la voluntat de participar en el referèndum i d’expressar una amplia convicció col•lectiva per la independència de Catalunya. Acataré els resultats que surtin d’aquesta voluntat perquè no hi hagi dubtes. La democràcia és la democràcia, i és molt difícil posar-li portes al camp. Ara bé, dit això, confesso que no entenc –i m’escandalitza- l’actual posició del govern de Madrid. No sé on volen anar, ni tampoc com ho volen fer, si és que volen evitar un referèndum imparable. La governació d’un país requereix tenir no solsament idees clares, sinó un gran sentit de la previsió d’esdeveniments. No és correcte el joc a curt termini, prendre decisions a ‘salto de mata’, improvisar cada cop que alguna cosa, o algú, plantegi un repte. Això ho fan els mals governants, aquells que no tenen un projecte de país o un model clar de societat. Però encara és més greu l’atonia com a reacció, l’absentisme com a resposta, la covardia com a mètode per allargar el conflicte a l’espera de que el temps ho resolgui tot. Em temo que és aquest l’estadi en el que ara ens trobem: un govern que defuig el problema català i no està disposat a donar ni tan sols la cara davant d’una exigència clamorosa que demana la societat catalana. D’alguna manera ho acaba de reconèixer el propi president de la CEOE, al confessar davant els periodistes que la marea del sobiranisme està atirant fins i tot a les capes dels petits empresaris i dels autònoms.
Aquest símptoma hauria de fer pensar al govern de Madrid que hi ha molta gent a Catalunya que té un clar desig d’aconseguir un ple reconeixement de la identitat de Catalunya, però que en la seva hipòtesis no s’havia plantejat en cap moment la independència com a porta de sortida. Avui aquesta porta està oberta, i si el govern de Madrid no vol asseure’s a la taula de la negociació, donant sistemàticament la callada per resposta molt em temo que la marea independentista acabarà per negar una gran part dels sectors econòmics de la societat catalana. La raó és molt senzilla: o es veu clar l’horitzó d’una negociació que busca el pacte i la sortida cap una tercera via, o si l’altre interlocutor a Madrid s’amaga darrera el mur i no vol atendre les veus de la raó i de l’exigència catalana, el sentiment d’orfandat i d’abandó d’aquests grups socials els portarà a la desesperança i a un canvi de trinxeres polítiques, que agreujarà sens dubte el malestar i la polèmica.
Tant li costa entendre això a Mariano Rajoy? No se n’adona de que l’esperada divergència dels partits polítics catalans, que ell donava per segura, respecte al no acord per una data i una pregunta, ha acabat per refutar la seva hipòtesis? Tanta covardia o imperícia en Madrid tal vegada dóna pas a un carregament de suposades raons de l’altre banda, que acabin forçant una resposta desproporcionada o exagerada? És difícil construir una altra hipòtesis analítica. Tot efecte té una causa, com deia Aristòtil, i aquesta causa té que ser proporcionada a la magnitud de l’efecte. A casa nostra les empreses de més pes i les multinacionals al dia d’avui manifesten discretament la por a aquesta perspectiva d’inseguretat, i moltes d’elles ja estan elaborant un pla B per buscar-se una sortida alternativa al conflicte. Hi ha consultors internacionals que ja estan donant com a terme de garantia d’inversions a Catalunya un termini de sols dotze mesos, a partir del qual consideren que s’obre un període de grans interrogants i, per tant, de molt de risc. Sincerament crec que el govern central no es pot permetre la frivolitat de ‘passar’ del tema; és massa seriós l’incendi com per tombar la mirada a un altre lloc i deixar que el foc s’estengui per tot el bosc amb perill de que les flames s’apoderin d’altres indrets i comunitats. És exactament això que se’n diu jugar amb foc. És exactament el que mai es pot justificar per part d’un govern responsable. Tal vegada el problema vingui d’una falta de projecte per una Espanya del segle XXI, cosa impensable en un sistema de partits en el que el Partir Popular, que té una declarada vocació nacional espanyola, es pot permetre en les actuals circumstàncies d’una crisis social brutal i d’un fort desencís de les capes més joves de la societat. Això sí que és jugar amb foc…
Catalunya corre, evidentment, un risc, no sempre correctament avaluat pels que aposten per la independència, ni suficientment debatut al si de la societat amb arguments clars de la raó, lluny de la passió exagerada dels sentiments. Ara bé, quina proposta té Espanya en aquest moment per Catalunya? Hi ha alguna contrapartida per part de Mariano Rajoy a aquesta exigència de la societat catalana? No se n’adona que cada minut de silenci i de la seva personal opacitat és una font nutritiva d’independentistes a Catalunya? O el govern de Madrid planteja un model i un projecte d’Espanya o molt em temo que l’actual Constitució acabarà en norris per el cuirassament que pretenen qui no tenen ni claredat, ni voluntat de buscar la solució a les indefinicions del text de 1978. La permanència en aquesta actitud absentista del govern de Madrid solsament pot abocar a un estirabot a deshora, producte de la reacció i no d’una acció intel•ligent i prudent del Govern. Mirar a l’altre costat i atrinxerar-se en el silenci és una pèssima manera de governar un país. “Y en ello estamos…”, com diria algú de tarannà molt galaic en les files del PP.
