La ideologia dels gossos

"Contra la falsedat dels partits 'sense ideologia'"

Diumenge passat, Toni Soler reflexionava a La Vanguardia sobre la disciplina de vot. Deia que potser és millor la rigidesa de vot —que el partit imposa al seu diputat— que no el contrari, és a dir, donar llibertat de vot al representant perquè aquest voti 'segons consciència'.

Soler posava l'exemple dels bous i les corregudes. Hi ha partits a favor d'elles en el Parlament català —el PP i Ciutadans— però el PSC i CiU han donat als seus diputats llibertat de vot. Això, als ulls de Soler, és inconcebible, perquè el votant no pot preveure el curs de l'acció política en temes fonamentals. Així, davant l'assumpte de l'avortament, també CiU concedeix als seus diputats llibertat de vot, i, sempre segons Soler, el votant no sap de quina manera el seu representant —en cas de votar CiU— es posicionarà davant un tema tan delicat. ¿Què ha de fer un avortista o un antiavortista? Votar-los o no votar-los?

Sembla que hi ha un punt de veritat en aquesta apreciació: el votant —com si fos un comprador que adquireix un producte— té dret, abans de donar la confiança a un partit polític, de saber de quina manera es posicionarà aquest en alguns temes bàsics, com si, almenys en teoria, pogués preveure totalment el curs d'acció del seu representant. ¿Però, ha estat mai així?

¿Algú sap de quina manera seran usats els nostres vots? ¿I a quina mena d'accions polítiques portaran? ¿I a quina mena de pactes contra natura o naturalment nocius? ¿I què pot fer el votant en cas d'incompliment?

El joc de l'acció política implica renúncies, transaccions, servilismes i tota mena de tripijocs, els quals són imprevisibles: contínuament canvia el context en què les accions es projecten.

A mi m'és impossible reunir cinc amics entorn d'una taula i que aquests estiguin d'acord en temes tan espinosos com l'avortament; ¿com podria un partit polític amb molts diputats aspirar a tenir una idea sòlida i monolítica davant d'aquest tema? Els partits són part de la societat i, si aquesta està dividida, no podem aspirar —a no ser que vulguem enganyar-nos— a que responguin a conceptes inapel•lables.

Tot i que som fills d'aquesta mena de posicions unidimensionals, que esclafen la complexitat d'allò real i de la vida per anivellar-ho tot a un conjunt d'impressions i posicions esmussades i ximples. Això forma part d'aquesta manca d'ambivalència espanyola de la qual no volem ser fills; en una Espanya on els caps no pensen sinó que envesteixen, armats d'Església, Tribunal Constitucional, raó d'Estat…, blocs sòlids, esclafadors de qualsevol matís o consciència llibertària.

La dinàmica de la societats i dels fets sobre els quals s'assenta obliguen a matisar —sempre entorn d'unes conviccions més o menys sòlides— tota unidimensionalitat. I per això em sembla molt bona, i sincera cap al ciutadà, la manca de disciplina de vot: consciències obertes en un món obert. ¿Què així es perd previsibilitat? És cert, però d'aquesta 'imprevisibilitat' també pot dir-se'n democràcia —per molt que a vegades ens toqui el nas.

Ara bé: hi ha tot el contrari, és a dir, la llibertat de vot del partit que es vol tan ampli que desdibuixa totalment qualsevol traça ideològica. Aquesta setmana es presentava el Partit d'Internet, la característica més notable del qual és que 1) per fer-se militant no s'ha de tenir el mateix punt de vista dels altres militants —'només creure en la democràcia'—; però: ¿quin punt de vista tenen aquests 'altres militants'? I 2) que els seus diputats 'votaran el que la gent decideixi per Internet'!

A veure si ho entenc: se'm proposa votar un senyor 'sense ideologia' (?), és a dir, que no sé quina mena de societat vol: si és un liberal, un socialista moderat, radical, un conservador obert de mires o clerical, un comunista enemic del sistema, un monàrquic, un republicà o un anarquista, tant dels de dreta com d'esquerra. Tampoc sé quin model d'Espanya desitja: ¿la federal, l'autonòmica, la que creu en el dret d'autodeterminació de qui ho desitgi? ¿És europeista? ¿Què en pensa de la globalització? ¿I del canvi climàtic? Simplement no sé a quina mena d'home —sense atributs— voto!

A més, suposant que el voti, ell no farà —únicament— el que jo li digui, sinó el que vulguin el conjunt de tots els votants del partit o d'internautes, als quals tampoc conec: esdevé una mena de titella al servei d'una multitud d'Internautes de qui no en puc preveure les accions. ¿Qui em diu, a més, que el 'meu' diputat del partit d'Internet no podrà un dia votar una cosa —la privatització dels ferrocarrils—, i l'endemà la contrària —la nacionalització de tota la sanitat? Simplement el diputat del PDI farà el que li digui la consciència fantasmal d'una ciutadania a qui ningú imposa un criteri ni una coherència. Vaja democràcia manicomial, doncs!

Les bases del PDI diuen (punt 3): els diputats del PDI es comprometen a votar en el Congrés dels Diputats el que es decideixi proporcionalment per Internet mitjançant en DNI electrònic. Això significa que si tenen 10 diputats i el 60% dels Internautes voten a favor d'una llei doncs 6 dels diputats votaran a favor, mentre que 4 votaran en contra: una discrepància esquizofrènica dins la mateixa formació, ¿no és així? I això sense considerar que amb els 4 vots en contra poden fer fracassar una llei que sí sortiria cap endavant en cas d'abstenció, per exemple, sent aquesta l'opció majoritària del partit… Un deliri.

Miro la web del Congrés dels Diputats i veig que ara hi ha debatent-se una proposició de llei sobre la reforma del règim fiscal de les comunitats de monts veïnals en mà comuna. ¿Què tenen a dir els internautes sobre aquest assumpte? Esperar que un senyor qualsevol, des de casa, tingui una opinió fonamentada i decent sobre els milers d'assumptes legislatius que es debaten en el Parlament d'un país és d'una ingenuïtat corprenedora.

Amb aquesta martingala pretenen regenerar la democràcia, segons afirmen, sense saber que potser obeint als desitjos d'una massa cega d'internautes només facin que soscavar-ne els fonaments.

La fal•làcia és creure que pot haver-hi algú 'sense ideologia'. Perquè això és el que afirmen els del PDI: no tenen ni ideologia ni programa electoral. Això, que ells proclamen cofois, com si fos un símptoma de modernitat o d'amplitud de mires, només demostra una gran ignorància, pura barbàrie.

Déu meu: si sembla que fins i tot el meu gos té ideologia! El meu gos lladra quan sent lladres —reconeix la propietat privada, doncs, no com els comunistes—, estima els seus cadells —sembla propens a les polítiques dites familiars—, i em demostra un cert elitisme davant del menjar i de la música. El meu gos resa —mireu la foto— i prefereix el pernil de la Selva i la música de Mozart a la carn enllaunada i al rock de polígon industrial: és un gos possiblement de centre dreta. El meu gos només atén si li parlo en català. I, com que passa d'Internet, no votaria al PDI, a qui, em sembla, supera en intel•ligència.

¿Com no podria tenir ideologia un diputat del PDI si fins i tot en tenen els domadors de lloros? ¿I si el diputat del PDI és antiavortista i la massa d'Internautes vota per ampliar els casos d'avortament? ¿Què farà? A ell, tan pretesament modern, sí que no se li permetrà votar 'segons consciència'…

Entre la fèrria disciplina de vot i la fantasmagoria dels internautes pretesament revolucionaris hi ha la veritat que explica el professor Luc Gumorinov en el seu Manual de filosofia política per a gossos, publicat en català per l'editorial Ull de Bou.

Pels qui vulguin literatura més selecta trobem el nou llibre del senyor Cutillas (Per una literatura capitalista, A Contra Vent), d'on retallo aquesta frase: "Vivim en l'època més intensament ideològica de la història, tan ideològica que la ideologia mateixa ha desaparegut, consolidant-se. Si no hi ha ideologia és perquè ja tot és ideologia".

 
 

Comentaris