La ideologia de la felicitat

"Un homenatge a Porcel, i un article"

S'ha mort un dels nostres més grans escriptors. Honorem-lo. Llegim-lo, recordem el seu llegat, la vastitud i riquesa de les seves obres. Els qui segui habitualment aquest articulista sabreu que el considerava un mestre l'ofici d'escriure i de viure, exemplar en el camp de la novel•la, l'article i l'assaig. En una entrevista a Elsingulardigital.cat vaig dir aquestes paraules, l'únic homenatge, a hores d'ara, que se m'acut:

"La meva admiració per Porcel és total i incondicional. I et diré un secret: és el millor escriptor viu en qualsevol llengua. Cap dels Premis Nobel vius té unes obres de la seva magnitud. Quan es parla dels grans noms de la literatura mundial —penso en Philip Roth, Cormac McCarthy, Milan Kundera, Lobo Antunes, Vargas Llosa, Claudio Magris, sens dubte grans escriptors— no es té en compte que Porcel no només és un nom sobradament comparable, sinó molt millor en la seva excel•lència. Això, aquí, no ho sabem valorar ni reconèixer. ¿Havies sentit ningú que et digués això tan clarament? Ha hagut de venir el millor lector del món, Harold Bloom, a dir-ho de manera manifesta. És lamentable el retard amb què ha rebut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Mira't el reconeixement que tenen els escriptors esmentats als seus països respectius. És el que et deia abans de sembrar o no en terreny fèrtil. Porcel, si escrigués en francès, tindria en Premi Nobel, i un país al darrera fent-li costat, convertint-lo en un emblema. Se li retreu la seva amistat amb Pujol, mentre que Garcia Màrquez o Saramago són amics de Fidel Castro (¿és imaginable res de més lamentable?) i se'ls omple de premis i d'honors. A Barcelona no se li ha obert ni un carrer, a Porcel, mentre que Juan Marsé té un institut de secundària. Des de Ramon Llull que la literatura catalana no tenia un escriptor d'aquesta envergadura."

Aquí teniu, però, l'article que acabava quan vaig saber la notícia. Sigueu feliços, amics meus.

*

Que un govern de centreesquerra encarregui una enquesta —per mediació d'un dels seus organismes— que li confirmi que per ser feliç cal ser de centreesquerra hauria de fer-nos girar el cap, com a mínim provocar-nos una mica de nàusees.

Perquè això és el que ha fet públic el CIS, el Centre d'Investigacions Sociològiques, un organisme vinculat al Ministeri de la presidència del Govern de Madrid. El qual, a més, es dirigit per una politòloga nomenada a dit per Zapatero, qui va modificar la normativa per poder posar la seva amiga —i vella assessora personal— Belén Barreiro Pèrez-Pardo al capdavant del citat 'Institut de la Opinió Pública' sense fer oposicions ni acumular mèrits.

És sabut que Zapatero no mou un peu sense haver llegit una enquesta —esmorza, dina i sopa estadístiques—, la qual cosa posa en dubte la seva aptitud pel lideratge. ¿Quina mena de líder ets si en lloc d'anar a davant vas darrera? Zapatero encarrega una enquesta, descobreix cap a on es dirigeix la multitud i després ell s'hi posa al davant, així sembla que encapçala algun moviment social d'envergadura. Ara, després de veure de quina manera es posiciona el paisanatge davant la seva reforma de la llei de l'avortament, sembla que vol fer-se enrere…

A més, difon el missatge que per ser feliç s'ha de ser del PSOE o del PSC. Aquest és almenys el resultat del citat estudi del CIS: hi ha una 'ideologia de la felicitat', i aquesta és la del partit en el Govern. L'estudi se centra en els joves entre 15 i 29 anys, i mira d'avaluar les correlacions entre la ideologia dels enquestats, el seu estat d'ànim i la seva psicologia.

Els joves situats en el centre polític gaudeixen d'un nivell de satisfacció emocional més elevat, índexs més alts de complaença vital i familiar i de parella. Si s'és de centreesquerra s'està més alegre, doncs. Si s'és propens al nerviosisme és probable que es tendeixi al radicalisme d'esquerres, mentre que si et sents angoixat és possible que siguis d'extrema dreta. Els joves de centreesquerra donen molt valor a l'amistat, el triple que els de dretes, potser perquè són menys gregaris o socialistes, clar, i més individualistes. Els de dretes estan més conformes amb el seu habitatge que els d'esquerres, potser perquè els de dretes i els de centre consideren que guanyar diners és important, no tant els de esquerres.

Jo entenc que si ets un radical potser no et satisfaci la nostra situació actual: en el pla econòmic, tant si ets un partidari del lliure mercat com del control total de l'economia per part de l'estat, la realitat està lluny de satisfer aquestes expectatives, cosa, però, que no té per què haver de traduir-se en infelicitat. Si s'és conservador en matèria religiosa, potser que topar amb una realitat cada vegada més laica et desassossegui. Encara que si ets un materialista ateu d'esquerres veure el paper que encara juguen bisbes i capellans potser et posi ben nerviós.

Així, tots som catalanistes, i per tant veiem llunyana —ai!— la satisfacció de les nostres aspiracions nacionals, però no per això som més infeliços. Vull dir que no entenc quina relació pot haver-hi entre la ideologia i la felicitat. Per mi, això té tant sentit com descobrir que la majoria de dones felices de Catalunya calcen un 38 o porten un 96 de sostenidors: és una curiositat (malsana), res més, encara que algú potser en voldria fer lectures interessades.

La felicitat és una forma d'acord amb un mateix, un punt d'equilibri que no depèn de res que no siguin les seves íntimes condicions. La felicitat és quelcom privat, allò que et fa feliç a tu no em fa feliç a mi, més aviat podria constituir el meu infern.

Per sort, hem aconseguit —gràcies a les conquestes liberals— que el cercle de la felicitat sigui nostre, un reducte que depèn tan sols de les nostres aptituds, desvinculat d'ingerències tant del poder com dels altres ciutadans. De la infelicitat pròpia no em podem acusar ningú, de nosaltres depèn fer-la possible, del talent buscar-la i conservar-la, de l'habilitat per cenyir-la, de la vocació per perseguir-la i donar-li continuïtat en el temps.

Per això és escandalós que ens tornin a treure la felicitat de la nostra esfera de poder i la posin sota la llum de les ideologies polítiques. És una aberració, un residu de totalitarisme. Els règims totalitaris es caracteritzen per això, fan de la felicitat dels ciutadans un projecte polític —portant la gent cap a l'infern, però—, quan tot el que han de fer és deixar-los lliures perquè la busquin cadascú a la seva manera.

Per això no hi ha frase política més bella que la que redactaren els pares de la Declaració d'Independència americana: "tots els homes són creats iguals, amb uns drets inalienables, i aquests són la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. Per garantir aquests drets els homes institueixen els governs".

La política està al servei de la felicitat, i no a l'inrevés, com voldria el CIS. El qual també ha descobert en aquesta enquesta que els joves d'esquerres es renten menys el pèl —les rastes?—, mentre que els de dretes tendeixen a fer més exercici perquè es veuen a si mateixos més grassos. Comptabilitzar sordideses és una perversió.

Per això hem de reivindicar una felicitat en llibertat, no determinada per la política. Allunyem la felicitat de la política, perquè aquests és un dels triomfs (polítics) de la humanitat! Aprenguem a ser feliços a la nostra manera: aquesta és la nostra ideologia.

Per això jo reivindico la melangia. Talment Eric G. Wilson, professor a la universitat Wake Forest de Carolina del Nord. Wilson va publicar no fa gaire un llibre titulat Contra la felicitat, en defensa de la melancolia (no en tenim traducció catalana), on ataca lúcidament la gran panacea, aquest meravellós producte incorpori que tothom sembla buscar: la felicitat.

Als Estats Units hi ha una addicció grotesca a la felicitat, ens diu Wilson: gairebé un noranta per cent del paisanatge es declara feliç i satisfet a les enquestes (curiosament, no se'ns parla del partit a què pertanyen ni els feliços ni els desgraciats). Hi ha estudiosos que diuen que tot és mentida, però: l'ètica protestant fa que confessar la infelicitat equivalgui a ser considerat un perdedor...

Wilson s'adona de la gran quantitat de llibres sobre la felicitat que s'escriuen i es venen, i de les píndoles, i de les operacions de cirurgia plàstica, les quals delaten que més que felicitat el que es viu en veritat és una forma de dependència, d'incapacitat d'assumir el desgavell íntim i la brutor del món.

Wilson ens parla d'una greu tirania de la felicitat, d'una obligació imposada socialment d'haver d'estar sempre radiant i alegre i sense cap rastre de tristor. La felicitat, així, és una forma d'infantilisme, la perpètua reducció del món a un pla acolorit i sense fissures. La societat de la felicitat absoluta es nodreix d'una cultura de la por.

 
 

Comentaris