La identitat de la Roja

"Algú ha dit que aquesta Roja a la catalana és l'encarnació de l'Espanya plural. Doncs a mi no em sembla prou plural –no per l'origen dels jugadors, sinó per la simbologia, la llengua, el model d'Estat al que s'associa-"

La Roja va jugar contra Suïssa amb cinc jugadors catalans i amb l'esquema i l'estil del Barça. Va perdre. En alguns sectors de hooligans de la selecció nacional espanyola de futbol, aquests dos fets, la derrota i la presència massiva de catalans, es van voler vincular. Es va perdre perquè l'equip era ple de catalans. I no pas perquè aquests catalans boicotegessin la selecció espanyola des de dins, agents secrets de l'independentisme infiltrats en territori enemic. Sinó perquè amb aquests jugadors i amb el seu estil de joc, Espanya traïa les seves virtuts tradicionals, el seu esquema històric de joc. Jugant amb catalans i a la manera del Barça, l'equip espanyol feia un futbol cerebral, de control de la pilota, de filigrana. Barroc, en va dir un diari, i no precisament com un elogi. Mentre que les virtuts històriques del futbol espanyol han estat associades més aviat a la fúria, a la contundència, a l'èpica. Una mitologia construïda molt sovint amb jugadors bascos, i que tenia la seva expressió en el lema "A mi, Sabino, que los arrollo" i en el gol de Zarra. I que lògicament s'asssembla més a la mitologia del Madrid que no a la del Barça.

Personalment, aquell dia anava amb Suïssa. Però he de reconèixer que hi hauria anat més còmodament si jaguessin jugat amb onze Sergios Ramos i a la manera del Madrid que no pas amb Xavis i Piqués i a la manera del Barça. Jo hauria estat més còmode a l'oposició. Però el hooligan que diu i escriu que Espanya va perdre contra Suïssa perquè va adoptar la identitat del Barça, perquè ho va fer amb un equip de catalans, perquè va trair la seva veritable identitat fonamentada en la fúria i l'èpica, també hauria estat més còmode. Al final, aquesta Roja blaugrana no aconsegueix que estriguem més còmodes ni ell ni jo. Algú ha dit que aquesta Roja a la catalana és l'encarnació de l'Espanya plural. Doncs a mi no em sembla prou plural –no per l'origen dels jugadors, sinó per la simbologia, la llengua, el model d'Estat al que s'associa- i al hooligan li sembla massa.

De vegades, alguns catalans ens hem preguntat perquè Espanya, davant de Catalunya, no ha triat mai una tàctica de la seducció, sinó sempre una tàctica de la imposició. Em temo que els catalans som molt fàcils de seduir. Però no ho intenten. No ens diuen, quedeu-vos aquí que us tractarem molt bé. Ens diuen, no marxeu d'aquí, o us fotrem una garrotada. Això de la Roja ens dóna una explicació: perquè els mínims en la seva pròpia idea d'Espanya que han de fer per intentar seduir-nos són excessius per a ells. La Roja blaugrana seria un intent de seducció. Modestíssim. Doncs ja els sembla massa. Enyoren Zarra, Juanito i la fúria. El futbol confirma Gaziel, quan a "Meditacions en el desert" defineix una Espanya plural, que per cert s'assemblaria a Suïssa, i diu: "Una Espanya semblant, que no ha existit mai, fora per als veritables espanyols –els castellans i castellanitzats- més absurda, més incompatible amb ells encara, que l'Espanya actual no ho és per als catalans". I al damunt, la Roja va perdre.

 
 

Comentaris