Un fantasma recorre Europa, és el fantasma de la identitat. ¿Què significa ser francès, s’ha demanat en veu alta un ministre de França, el senyor Besson, cap de la cartera per a la Immigració i la Identitat Nacional? Gran pregunta. De principi, però una apreciació: ja hi ha un ministeri a França encarregat de vetllar per la Identitat —amb majúscula—, però tampoc no se sap què és la identitat francesa, i d’aquí la pregunta de Besson… França, la màquina de fer francesos, es demana per un dels seus elements constitutius, la identitat, com si reflexionés sobre la qualitat de la marca de fàbrica que segueix estampant sobre cada un dels seus ciutadans.
Estem davant d’un debat inútil, com han dit alguns? ¿Què significa ser català —portem el debat a casa nostra? Sí, és cert, el nostre paisatge humà ha fet un canvi espectacular en els últims deu anys; aquests dies hem vist estampes dels carrers de Vic, i una cosa ha quedat clara: no sé si saben què és ser català tots aquells homes i dones vinguts d’arreu del món que allà viuen, però la barreja és evident, perfectament visible. Hi ha gent d’arreu del món, i potser no saben res de la terra que els acull. Aquí s’hi amaga el gat, amics meus! ¿Quina identitat doncs, se suposa que han de ‘refer, transformar o enriquir’?
Les escoles fan la seva feina, la immersió lingüística funciona, és cert, però no sé si tot això servirà de res: ¿estem formant nous catalans? ¿Estem integrant? Integrant en què? ¿O potser només estem passant el temps elaborant bells discursos perfumats mentre allò que era la identitat catalana s’està desintegrant, arraconada a una banda? ¿Morirem per delicadesa?
Perquè aquí hi ha el nucli de l’assumpte —al meu parer—: els més optimistes diuen que la identitat catalana canviarà, que està canviant, ja està sent refeta a partir d’un nucli de factors fruit d’un gran mestissatge. Magnífic —si fos cert! Però, n’estem segurs? Jo no sóc partidari de les identitats fortes, monolítiques, tancades, etc… Però tampoc sóc partidari de desaparèixer. ¿I tu?
Enriqueixen? O ignoren i, per tant, esborren? Diu Tahar ben Jelloun que la identitat és una casa oberta que s’engrandeix i enriqueix cada dia. Molt bé. Tot això és molt maco. Preciós. ¿Però si a la casa oberta no entra ningú? Perquè tot això està obert, ben obert i ventilat. Entreu, entreu, creixeu i multipliqueu-vos, etc…
¿Hi entra ningú a la casa de la catalanitat? ¿I n’accepta els preceptes bàsics? I quin són aquests principis, deures? Ho és el català, la nostra llengua? O ja només és un complement, un accessori? I quins altres atributs té la catalanitat? Quin símbols, trets, representacions, records, emblemes, referents, singularitats formen part de la catalanitat? Per què no els enumerem i així sabrem què és el que han d’enriquir i refer els nostres simpàtics nouvinguts?
Però aquest és el problema de les nacions sense estat: no poden fer aquella coacció educada i deferent cap a la seva identitat, la qual, és cert, després, un cop acceptada i compresa, pot transmutar-se i prosperar d’una manera nova, elevada amb una saba regeneradora.
¿I si els que hi entren per engrandir i enriquir la casa de la catalanitat es pixen a la piscina, deixen les aixetes obertes o empastifen de merda les parets? La nostra identitat no té les eines per fer-se respectar que sí té una identitat encarnada en una estructura estatal. Que no ens vulguin, doncs, prendre el pèl amb floretes especulatives.
Se’ns diu que ens enriquiran, que la catalanitat del segle XXI serà una cosa molt diferent de la del segle XX. Molt bé, però primer cal plantejar bé les coses, exigir un mínim de deures. Sense histerismes, sense posar-se nerviosos ni ofegar ningú amb la senyera, sense puritanismes d’estampa, però tampoc deixant-nos emportar per la tebior i que la senyera acabi sent la catifa amb la qual es netegen les soles de les sabates els senyors nouvinguts.
Tot el debat que afirma que hem de ser inclusius, oberts, respectuosos i tot el catecisme potser ignora que hi ha identitats més dèbils, encarnades en societats amb mal d’ossos, identitats amb anèmia i un punt crònic de tristor.
A totes aquestes identitats les costarà fer el seu camí en el batibull de races i cultures que se’ns presenta. Tots volem perdurar, i una vegada això se’ns asseguri, tots volem acollir i millorar, engrandir-nos i beneficiar-nos de tot el que pugin aportar a la catalanitat totes les cultures que han arribat, que arribaran i que diran ‘ja sóc aquí’.
I sobre això de la catalanitat dels catalans, la cita i acabo: “El català és poetastre i musical. És gairebé segur que el nostre país conté una considerable quantitat de poetastres —molts més que qualsevol altre país d’aquest continent. Després hi ha els musicòlegs, que també són considerables. (…) El català no vol cap forma de molèstia. No creu en res—sense ni tan sols haver-hi reflexionat. Alguns —pocs— arriben a fer el pa. La majoria se’l mengen, com és visible i normal.” Josep Pla, Darrers escrits.
