No cal ser un agut observador polític per veure que ara mateix Espanya cerca no només la victòria; està obsessionada amb humiliar, trepitjar i esborrar del mapa qualsevol signe independentista. Són una autèntica piconadora que no està trovant al davant cap mena d’oposició. Ni oficial, ni popular. Tot i que, ben mirat, no deixa de ser normal que si destacats dirigents polítics han dit davant d’un magistrat espanyol que tot allò de la proclamació de la república era una brometa, el poble pugui començar a pensar en tornar a la cleda.
La mentalitat espanyola sap analitzar l’escenari de victòria i ha alineat tots els seus poders per esclafar qualsevol signe que permeti fer rebrotar la dissidència. Des de jutges que tracten l’independentisme amb l’estil del tribunal del Sant Ofici, fins als guàrdies civils o policies que eren a Catalunya per l’1-O i denuncien que aquells dies Reus o Calella eren com Sarajevo l’any 1992. El seu cinisme és estratosfèric. Però mai tan gran com l’odi visceral contra als catalans als quals pensen que encara se’ls ha de pegar més.
Humiliar a qui es deixa és un dels esports favorits de la mentalitat espanyola. Però quan es tracta dels catalans la seva satisfacció adquireix tonalitats orgàsmiques. És l’èxtasi “rojigualdo”. Ni cinquanta mundials de futbol guanyats podrien comparar-se amb la satisfacció de veure catalans atonyinats per la guàrdia civil. Ni poden ni volen dissimular-ho. Els fa venir salivera veure les imatges d’independentistes desfilant pels tribunals de Madrid i sentir com claudiquen en seu judicial aquells que deien fa quatre dies que no farien ni un pas enrere (“Yo acato la Constitución, señoría“). Són coses que els fan tornar a sentir-se “imperio”.
Davant d’això, l’única oposició que estan trobant és una colla de parlamentaris entretinguts en fer invents del TBO per mirar d’estirar, a través del processisme, algun trienni laboral més. Sense oblidar els alts càrrecs del govern, sobre els qui Bermúdez de Castro (encarregat d’aplicar el 155) va parlar d’aquesta manera per definir la seva “bel·licositat” contra Espanya: “todos acatan de 8.00 a 15.00h para poder cobrar a final de mes“. Ningú, fins ara, pot contradir-lo.
No és d’estranyar que, amb capteniments així, els poders de l’estat no tinguin cap mena de consideració amb el poble que representen uns polítics obsesionats per mantenir un escó autonòmic. Deuen pensar que la gent que els vota ha de ser tan poca cosa com ho són els que practiquen l’art de l’afarta’m i digue’m moro. Sobre la influència que pot arribar a tenir en l’independentisme del carrer la forma de fer dels seus dirigents, em venen a la memòria aquelles paraules de Carles M. Espinalt escrites fa una colla d’anys: “L’abús en el dir dels polítics mitjançant eufemismes, trets per elevació, al.lusions encobertes i formes el.líptiques per a veure que es planteja una qüestió, mentre se n’amaga l’essència que en si comporta, ha contribuït a empobrir i desorientar el caràcter dels catalans”.
Aquells pobles que estan acostumats a manar saben destriar el paper fonamental que tenen els dirigents. Uns amb més intel·ligència i d’altres de manera més matussera. Els espanyols formen part d’aquesta segona categoria, però no vol dir en absolut que desconeguin el fet que l’èxit col·lectiu recau en bona part en les actuacions decidides dels seus capitostos. No ignoren que la humiliació també és jeràrquica. Comença per dalt i acaba per baix.
