En uns moments en què la nació bull, en què el país s’ha enfebrat de llibertat, en què milers de catalans es comprometen arreu en les consultes per a l’autodeterminació, els barcelonins assistim estupefactes a l’enèsima deserció del lideratge de la capital de Catalunya.
A data d’avui, gairebé 200 municipis del nostre país, d’Arbeca a Santa Coloma de Farners, de les Borges Blanques a Girona, de Sant Cugat a Xerta, votaran per la independència mentre als barcelonins se’ns convida a mirar a una altra banda, a assistir d’espectadors muts a la gran festa de la democràcia, com si tot això que està passant davant dels nostres nassos no anés amb nosaltres, com si no hi tinguéssim res a veure, com si Barcelona fos la capital d’un altre país. I la pregunta fa posar pell de gallina: si no som la capital de Catalunya, aleshores què som?
No s’és capital de res perquè ho posi un paper. La història sempre ha fet igual: un país ha reconegut en una ciutat el seu lideratge quan aquesta l’ha exercit i l’ha defensat, quan ha sabut comprendre les palpitacions del temps, quan no ha dubtat en abraçar els anhels i els ideals del poble -i els ha estirat fins al límit-, quan s’ha fos amb l’esperit de la nació. Una capitalitat es guanya; però una capitalitat es pot perdre, també. No és una definició ni un article d’una llei, és una moral i una exigència, subjecta, doncs, a una ètica i a unes responsabilitats. Per això avui Barcelona és tan sols la capital d´ella mateixa, una ciutat bruta i desorientada, que ha perdut les seves arrels, espantada d’assumir el rol que li pertoca, mesella, mesquina, sòrdida, una vulgar capital de província espanyola del nordeste. Barcelona capital Barcelona. Quina tristesa!, qui fa en aquests moments, quan tant ho necessitem, de capital de Catalunya?
No obstant això, jo, com vostès, no em resigno a ser un ciutadà de segona classe. Jo vull votar, tal i com voten la majoria dels meus compatriotes. I em dóna la impressió que ens cal reaccionar i no esperar que tornin a entrar els segadors per Corpus per ensenyar-nos el camí.
S’ha dit que no hi majoria en l’ajuntament de Barcelona per proposar una consulta. Cert, socialistes i populars ho impedirien. Però no poden bloquejar un debat que podria arribar a tenir el ressò de l’alè dels grans moments polítics de la ciutat. Apel·lo doncs als regidors del front de la llibertat, als regidors de CiU, d´ERC i d´ICV per a que promoguin el debat, per a que assumeixen avui la dignitat de la història de Barcelona i encapçalin, com sempre havia fet la nostra ciutat estimada, el moviment catalanista per a la sobirania nacional. No es pot seguir callant ni un dia més.
Apel•lo també als meus conciutadans. Si no podem votar a nivell de tota la ciutat, sí que podem fer-ho a nivell de districtes. En molts d’ells, ni el PSOE, ni el PP, ni la Falange no hi tenen majoria. Nosaltres, sí. Per què no organitzem les consultes per districtes municipals? I si així tampoc no ens en sortim, celebrem-les per Centres Cívics, a les Escoles, a les Associacions, als Casals, als Ateneus, a les Comunitats de Veïns. Que la resta de Catalunya ens vegi al seu costat, compromesos amb ells, colze a colze, mà a mà, vot a vot. Fins que en el nostre Parlament no hi hagi una majoria que declari la secessió, l’únic objectiu de qualsevol independentista, votem des d´on sigui.
Només així vencerem la humiliació actual. Només així el país podrà perdonar-nos l’ofensa que l’actual silenci de Barcelona representa. Només així tornarem a fer-nos dignes de ser la capital de Catalunya.
