Entre els socialistes de caire espanyol està de moda culpar a Aznar de l’actual situació del conjunt de l’estat espanyol. ‘Va ser ell’, diuen, ‘el pare d’un model d’Estat portat a les últimes conseqüències, un model que excloïa els nacionalistes no espanyols de la gestió del conjunt de l’Estat’. I així, diuen, va ser Aznar qui va fer fora dels òrgans judicials centrals —el Consell General del Poder Judicial— als nacionalistes catalans, així com del Consell de la radiotelevisió pública, de la Mesa del Congrés i del Senat, o fins i tot del propi Tribunal Constitucional, on cap ni un dels magistrats són sensibles a altres nacionalismes que no siguin l’espanyol, tan excloent com garrepa.
Aznar se’n va adonar —en una línia que després ha seguit, posant-se en l’estela de la dreta nord-americana del partit republicà— que no només havia d’encarnar unes determinades solucions polítiques liberals —o ultraliberals— sinó també una virtut; és a dir, que ell i els seus eren els portadors d’un missatge redemptor, del bé, i que no seguir-los era cometre un pecat, caure en la infàmia més esfereïdora.
Aznar ara s’omple la boca de liberalisme, però va privatitzar empreses públiques de mala manera, posant-les en les mans d’amics i coneguts, i ara va plorant per les cantonades d’Espanya pidolant un títol nobiliari que el Rei no li vol donar de cap de les maneres —tot i que sempre el dóna als expresidents—, ni tan sols després de subornar-lo amb un premi a les FAES, que el monarca ha anat a rebre sense despentinar-se.
És així com després de deixar la presidència Aznar va crear les FAES, les quals, a part d’una bona tasca de divulgació dels pensadors liberals —gràcies a la contractació de bons conferenciants, articulistes i professors universitaris— intenta fer perviure el vell jacobinisme. Aquest, no només l’entenen de la manera tradicional —és a dir, centralitzant el poder— sinó irrogant-se la bondat, la honradesa, la moralitat, la decència i tot el conjunt de virtuts privades i públiques, fent creure a la ciutadania que el rival polític —qui discrepi d’ells en cada moment— és una versió del mal, i que tota divergència és una tara delatora d’alguna perversió ètica.
Des de les FAES, si fullegeu els seus butlletins, es fa, en moltes ocasions, més que reflexió; són especialistes en acusació, llistes negres, en la contínua recerca de culpables. Aznar va fer això mateix des de la presidència, una empenta que continua viva, i que es demostra amb el següent fet: molts dels articles de l’Estatut català que han estat portats pel PP davant del Tribunal Constitucional són idèntics a d’altres que no han rebut cap tipus de censura, inclosos en autonomies no governades pels ‘separatistes potencials’.
És així com tot nacionalisme no espanyol és titllat de tribalisme i d’enemic de la societat oberta, com si pretendre l’autogovern fos una depravació que hagués de portar a part de la ciutadania a perdre drets humans fonamentals; també és així com es vol fer creure que tot partit socialista —tota formació política d’esquerres que porti encara aquesta paraula a les seves sigles— vol nacionalitzar empreses i fer passes cap a una economia planificada que acabarà en estat policial i en assassinats de masses. L’aznarisme és un feixisme del bé, una caça de bruixes des d’una pretesa virtut dogmàtica i fustigadora.
Tot això, però, s’esdevé enmig de l’aquiescència o complicitat del socialisme espanyol, d’un esquerra pretesament pluralista que, pel seu camí, també va caient a poc a poc en aquesta visió de la política com a joc de virtuosos. Des del socialisme europeu també els agrada titllar l’enemic polític conservador de diable, i així hem vist com fan campanyes polítiques espantant a la ciutadania amb la tornada de la dreta, com si aquesta fos un banda de criminals o de dictadors autocràtics.
Entre els uns i els altres, doncs, ens trobem nosaltres. Suposo que l’única resposta a tot plegat és la ponderació i la independència, la de criteri i l’altra, la que es voldria aconseguir però que mai no arriba a casa nostra, cap a la qual, però, anem fent passos curts i volenterosos.
La meva recomanació literària per aquest dia de Nadal és la lectura d’un vell llibre que l’editorial La Magrana ens ha ressuscitat: Els grans cementiris sota la Lluna, de Bernanos, d’on n’extrec la cita següent: “La guerra de la desesperança, coartada sagnant dels partits reduïts a la impotència, impotents per a crear res, els uns oposant-se a tot retorn endarrere, els altres a tota passa endavant, però els uns i els altres incapaços de definir, o de concebre simplement, el davant i el darrere”.
