La gran estafa

"Amb la seva abstenció van impedir que Turull fos president i va deixar-lo a les portes de la presó"

El 9N va ser l'única vegada que totes les forces oficialment independentistes van caminar unides. Un éxit. La foto emblemàtica és l'abraçada de David Fernández y Artur Mas, una foto avui oblidada que conté la clau del triomf: unitat i transversalitat. Però com que som a Catalunya, terra recalcitrant, calia oblidar-la quan més aviat millor. Mas ja va preveure que mai més s'aconseguiria. I així va ser. Fins al dia d'avui, quan es descobreix sense cap dubte que les forces independentistes d'esquerres, en el fons, realment eren unionistes.

ERC va infiltrarse a l'ANC per controlar-la des de dins i evitar veure's arrosegada a una altra tentació unitària. Mas va pagar el preu de la seva audàcia en plegar sota l'amenaça de la CUP d'impossibilitar el primer govern independentista de la història de Catalunya. El representant detestable de la burgesia era apartat del moviment independentista més fort que s'hagi donat mai i ell havia encertat. De vegades, magnanimitat i radicalisme no van unides.

L'1-O va ser una repetició intensificada i ampliada del 9N. Una mostra més gran d'unitat i transversalitat amb el suport de més de 2.300.000 catalans/es, feia presagiar l'assoliment de l'objectiu últim de la independència. Així que les dues forçes de l'esquerra van tornar a la tasca de desfer l'unitat. Després de la repressió espanyola del 155, els independentistes van anar desunits a les eleccions del 21D perquè, segons ERC, així s'obtenien més vots. Una raó que depèn de les circumstàncies i, per tant, és falsa, però que compleix la seva funció de no esmentar la veritable: imposar-se a l'independentisme burgès.

Els republicans es van negar, després, a investir el president Puigdemont, i la CUP retirava el seu suport al govern amb l'excusa habitual que no avançava cap a la República. Amb la seva abstenció van impedir que Turull fos president i va deixar-lo a les portes de la presó. Actualment tampoc no suporta el president Torra que, però, està procesat per desobediència, cosa que no succeeix amb els seus crítics. 

La unitat queda trencada i amb ella, la transversalitat. Va ser un somni. Per descomptat, ningú reconeix la ruptura i encara menys la seva responsabilitat. Es continua invocant farisaicament la unitat mentre es treballa silenciosament pel fraccionament. La tàctica passa d'apostar per la unitat i la implementació del mandat de l'1-O a enfosquir-lo de nou, paralitzar-lo, oblidar-lo. Es més important, es diu, "eixamplar la base" que continuar amb el projecte independentista.

Però, sobre tot, del que es tracta és de trencar el vincle simbòlic entre l'1O i el lideratge de Puigdemont, que amenaça de tornar el protagonisme a l'independentisme burgès. S'aprofita la feliç coincidència de la irrellevància de la CUP i l'agitat procés de refundació dels antics convergents per replantejar de facto (això mai es fa clarament) la preferència independentista implícita de l'eix nacional sobre el social. Així s'elaboren discursos sobre la necessitat "d'ampliar les bases" i reapareixen les velles i imprecises llegendes iberistes sobre els "companys" de l'esquerra catalana, l'espanyola o la mixta, tipus Comuns.

L'ocasió d'or de fer un gir de 180º de l'independentisme a l'unionisme va venir amb el recent cicle d'eleccions espanyoles, europees i municipals. Els tres resultats han sigut reveladors: a les espanyoles, la tàctica divisòria d'ERC li ha donat una victòria pírrica que l'aboca a donar suport a un govern espanyol radicalment anticatalà. A les europees, plantejades com un pols personal entre Puigdemont i Junqueras, el primer va guanyar sobradament al segon. A les municipals, ERC ha reafirmat la seva força local amb la perspectiva d'assolir el seu veritable objetiu. Aquest no és la independencia sinó l'hegemonia com a partit institutional del règim que es pacti amb els espanyols, un partit de buròcrates, identificat amb l'Estat, com el PRI mexicà.

Passat el cicle, els dirigents d'ERC revelen que no són independentistes, encara que van afirmar-ho abans de les eleccions. El seu vot és contrari a la presa en consideració d'una ILP per proclamar unilateralment la indepèndencia al Parlament. Amb uns jesuítics jocs de paraules sobre el republicanisme ibèric/espanyol i un hipotètic i boirós referendum, per a no fer res, amaguen la gran estafa a què han sotmés l'electorat davant del qual es van presentar com a independentistes sense ser-ho. Un engany.

 

A l'esperable reacció contrària de les seves bases, militància i votants, decebuts en llur bona fe, la direcció respon tancant-se en un ordenancisme típic de partits sectaris: les decisions es prenen de dalt a baix persones com Junqueras, Tardà o Rufian. I les bases callen.

El resultat és que ara es veuen forçats a donar suport a un govern anticatalà del PSOE, no per frenar una possible involució d'Espanya (que és una excusa insultant per a l'auditori) sinó per evitar noves eleccions a Catalunya perquè tenen por als resultats.

La gent s'ha adonat de la gran estafa.

 

Comentaris