La gran empresa d'Espanya

"La gran empresa d'Espanya és mantenir la desigualtat per baix de Catalunya, i el seu interès econòmic és defensar aquesta situació"

El president de la patronal andalusa i altres membres de la seva candidatura a presidir la patronal espanyola han començat a presentar les línies fortes de la seva campanya electoral contra el que semblava el candidat favorit, el president de la patronal catalana Foment del Treball, Joan Rosell. Diu el candidat andalús i els qui l'acompanyen en la candidatura que la gran diferència amb Rosell és que ells creuen en Espanya com a nació, sense particularismes ni privilegis de cap de les seves regions, mentre Rosell es manifesta contra les sentències del Constitucional i reclama un concert econòmic que representaria privilegis per a Catalunya.

L'argumentació sobta en primer lloc perquè Joan Rosell és una persona de perfil moderat i retratat pels seus rivals acaba semblant un activista de Terra Lliure. Però sobte encara més per una altra cosa. L'argumentari dels rivals del candidat català podria semblar pertinent en unes eleccions parlamentàries, entre partits, o en unes eleccions a qualsevol cosa on el territori de les emocions fos el central. Però en les eleccions al president de la patronal, els empresaris escullen la persona que ha de defensar els seus interessos econòmics, que ha de reclamar a les administracions les polítiques que més convenen a les seves empreses. Com és que parlen llavors de la unitat d'Espanya, del concert, dels particularismes i tot això, i no d'economia productiva?

Hi ha una hipòtesi primera: parlen de tot això perquè no tenen res a dir de polítiques econòmiques i de polítiques de suport a l'empresa. Per carregar-se un candidat català, és més rendible la catalanofòbia que no pas la confrontació de programes. Per tant, els convé convertir unes eleccions que en principi parlen d'interessos i d'economia en unes eleccions que parlen d'emocions i de sentiments. Parlar de la nació espanyola, contraposar-la a una suposada vocació secessionista, –en aquest cas, molt hipotètica- és situar les coses en el terreny sentimental que més els convé, perquè els empresaris a més d'empresaris són ciutadans que llegeixen determinats diaris i miren determinades teles.

Però hi ha una altra hipòtesis: quan el candidat andalús parla de la unitat d'Espanya i contra el concert, no està parlant d'una cosa sentimental, està parlant d'un debat econòmic. I sí que intenta representar no tant sols els sentiments, també els interessos dels empresaris als que es dirigeix, que són gairebé tots, menys els catalans. L'interès econòmic de la resta de l'Estat, de les seves empreses, dels seus empresaris, és mantenir l'statu quo polític i el paper que Catalunya ocupa avui en aquest statu quo. Els surt a compte. Els deixaria de sortir a compte un concert econòmic o qualsevol cosa que s'hi assemblés. La gran empresa d'Espanya és mantenir la desigualtat per baix de Catalunya, i el seu interès econòmic és defensar aquesta situació. Per això, potser, centren una campanya electoral en una organització empresarial en parlar de la nació espanyola, el concert i els privilegis. Perquè no tant sols els remou l'estómac, tot això, sinó perquè creuen que els amenaça la cartera. Si no, parlarien d'altres coses: d'ajudes a les empreses, de canvis en el sistema educatiu, de millora d'infraestructures... Si parlen del que parlen és perquè els interessa el que els interessa. Perquè això està en el centre del debat, també econòmic. I en els termes que ho plantegen, allò que els interessa a ells deu ser el que menys ens interessa a nosaltres.

 
 

Comentaris