La gran coalició ja existeix

"Així s'ha teixit la gran coalició. I ni al PP ni al PSOE no els convé trencar, però tampoc canviar de format: ja els va bé aquesta simulació d'alternança"

Felipe González ha llançat un dard enverinat contra "l'Aturem Rajoy" del PSC-PSOE en plantejar la possibilitat d'una gran coalició entre el seu partit i el PP. No és la primera vegada que els socialistes fan una campanya a la contra: encara es recorda el cèlebre "Si tu no hi vas, ells tornen" però el lema del 2012 era encara més explícitament negativista: "No a la independència, no al centralisme". No és la primera vegada que ho fan però sí podria ser la última: si al PSOE se li ocorregués donar suport a un govern del PP, els estrategues de comunicació del PSC hauran d'imaginar-se nous missatges.

El cas és, però, que la gran coalició entre el PP i el PSOE ja existeix des de fa anys. Només cal rememorar l'estiu del 2011, aquell mes d'agost en què Merkel truca a Zapatero i Rajoy i els diu que el deute espanyol el decidirà la Unió Europea, és a dir, els bancs alemanys. Espanya perdia sobirania en favor d'Europa i aquesta pèrdua quedava consagrada a la Carta Magna. I aquesta retallada la van segellar PP i PSOE junts.

Però després va venir "el desafío soberanista" i el pacte tàcit -però profund- entre PP i PSOE avui dia es manté. Cada dia l'amic @eduardvoltas ens diu "bon dia" publicant una portada de l'ABC en què es titula una entrevista a Alfredo Pérez Rubalcaba: "Rajoy sabe que para temas de estado siempre puede contar con el PSOE". Evidenment no basaré la teoria d'aquest article en aquest tuit quotidià, però sí és la foto que ho ilustra. I només cal recordar la última demostració científica: el 8 d'abril, i malgrat tots els matisos que hi vulguin posar uns i altres, el PP i el PSOE van votar junts, coaligats, associats, en bloc, contra el traspàs a Catalunya perquè pugui convocar referèndums. A vegades cal repetir les coses perquè la memòria tuitera és molt curta: el PSOE va votar juntament amb el PP perquè Catalunya no pugui convocar referèndums; ni independència, ni autodeterminació: el traspàs d'una competència.

A Madrid hi ha una tradició no escrita que es palpa a molts edificis públics; la tradició de passadissos o despatxos. Es tracta de milers i milers de persones de l'administració que fa molts anys que no s'han mogut de tots dos llocs, però hi van en funció de qui governa. Si són persones pròximes al PSOE, quan el PSOE mana ocupen càrrecs. I quan el PSOE perd, mantenen la seva plaça pública al passadís, sense cap feina assignada i amb el consentiment del seu cap, que serà de l'equip contrari. I passa exactament igual, però en sentit invers, amb simpatitzants del PP incrustats en ministeris, direccions generals, empreses públiques i altres ressorts de poder. I quan hi ha canvi a La Moncloa, tot torna a canviar. I així des del 1978. Aquesta gent és molt nombrosa i molt poderosa perquè els ministres passen però els alts funcionaris no. I són aquests els principals interessats amb què no es trenqui el bipartidisme espanyol perquè els hi va l'status quo: o quatre anys manant i cobrant plus o quatre anys rebent un sou sense saber ben bé a canvi de què.

Però no cal anar a aquest detall: The grand coalition, Die Grosse Koalition, La Gran Coalición és un fet a Espanya des que el 1978 Alianza Popular i PSOE van pactar que per fer i per canviar la Constitució cal el concurs de tots dos. La reforma constitucional es va fer d'una manera molt fèrria però fins ara, quan el PSOE ha hagut de simular que vol un estat federal, no se n'ha visualitzat aquest hermetisme.

I així s'ha teixit la gran coalició. I ni al PP ni al PSOE no els convé trencar, però tampoc canviar de format: ja els va bé aquesta simulació d'alternança. Formalment, uns estan al govern durant un temps i els altres estan a la oposició, però en grans qüestions (lluita contra ETA, reforma alemanya de la Constitució o oposició al dret a decidir) la coincidència és plena, que per això són "partits d ‘Estat". Això vol dir que no es fan tasca d'oposició? I tant, però només per accelerar aquesta alternança: els casos GAL, Filesa, Prestige, Bárcenas i Gürtel busquen forçar el canvi o endarrerir-lo una mica, però en el fons de l'Estat, la fortalesa de l'entente PP-PSOE és igual de forta com ho és entre socialdemòcrates i conservadors a Alemanya. Allà, però, són més transparents.

Fixeu-vos que quan dilluns se li va preguntar per aquesta qüestió a Alfredo Pérez Rubalcaba va rebutjar la fòrmula del govern de coalició però perquè a Espanya "no hi ha tradició". No per motius polítics, sinó perquè "no hi ha tradició". Heus ací el quid de la qüestió: a Espanya "no hi ha tradició" de gran coalició, per tant no se'n fa. A Espanya "no hi ha tradició" de fer mocions de censura, per això no se'n fan. A Espanya "no hi ha tradició" de plegar i per això Rajoy i Rubalcaba continuen actius 30 anys després. I evidenment, a Espanya "no hi ha tradició" de deixar votar a les nacions i per això no ho han permès mai.

 
 

Comentaris