No sé si vostès es miren la mirífica Constitució espanyola de tant en tant, però jo sí que ho faig. Alguns dels exabruptes que recauen sobre les nostres persones, acusats d’anticonstitucionalitaris, és a dir, de malvats, ho fan argumentant, ai las!, contra la Constitució mateixa.
D’entrada, permetin que els digui que l’existència del Tribunal Constitucional a mi em sembla una barbaritat majúscula i que és profundament antidemocràtica. El govern del poble -maredeusenyor, si els clàssics ens veiessin!- es canalitza a través dels seus representants que, organitzats en Parlaments, dicten les lleis. Els tribunals, TOTS els tribunals, han d’acatar la voluntat sobirana del poble emanada dels seus Parlaments. Doncs no senyor. A aquesta Espanya que “is different” hi ha un organisme que diu que la sobirania popular pot esdevenir llei o no, o sigui que, en definitiva és un tribunal i no el poble el qui decideix. I no ho dic solament per l’Estatut català, que no sols ha estat emanat pel poble per via parlamentària i per via directa (referèndum), sinó que ha estat aprovat pel Parlament espanyol. No, ho dic per totes les lleis, que no valen sense que ho diguin 12 persones, en un règim de separació de poders!
Ara bé, qui tria aquestes 12 persones? Doncs directament el rei (art. 159.1), essent per tant aquesta una democràcia no parlamentària sinó absolutista. Els homes i dones de confiança del rei (els antics “validos”) decideixen les lleis. On queda la sobirania popular?
Però encara més: faci ara el que faci el Tribunal Constitucional i dicti el que dicti és invàlid, o millor, es anticonstitucional, car el nombre de membres, com deia, és de 12, i ara només n’hi ha 11.
A sobre, a l’article 161.2 diu que el Tribunal Constitucional haurà de resoldre les impugnacions “en un període no superior als cinc mesos”. Sense comentaris.
No sóc jurista i les moltes coses que no comprenc espero amb més o menys paciència que els experts me les expliquin; per exemple, com és que Fabra, president de la Diputació de Castelló, jutjat i condemnat sis vegades pels tribunals, continua al seu càrrec. Però sí que sé una cosa: sé llegir, com tots els ciutadans. Que ens aixequin la camisa cada dia és una fatalitat a la qual no ens hauríem d’acostumar. Però que ens l’aixequin els constitucionalistes amb arguments anticonstitucionals, què voleu que us digui, doncs que fa ràbia, no?
