La gran aixecada de camisa

"Si no som independents, no és per culpa dels espanyols, la culpabilitat la cerquem a casa"

Fa molt més per la independència de Catalunya Ciutadans, Vox o el PP que tot l’independentisme junt. És trist dir-ho, molt trist, però és irreal o demagògic? De fet, a la gran creació d’independentistes caldria, per ser justos, atribuir-se-la al PSOE que és qui, tenia, tots els anys que van des de la Transició fins ara la potestat i la força –política- de fer i procurar una Espanya vertaderament respectuosa de la seva diversitat i no ho va fer. Ans al contrari, va posar tots els pals i obstacles sobre les rodes i es va unir a les dretes, més dretes i anticatalanes, per mor de mantenir o atançar-se al poder, quan no ho féu per complex davant dels seus germans grans espanyols de dretes. Algú sent darrerament allò d’exhumar Franco? No oblidem que a Pedro Sánchez el féu president tots aquells que ara menysté i s’espolsa començant pels ximplets de Podemos i acabant pels aprenents a no se sap què d’ERC i Pdecat. Gramsci parlava de fer brollar les contradiccions de l’adversari i nosaltres, per contra, els resolem la corrupció d’estat fent president al novell Pedro Sánchez. Fem riure per no dir ridícul i des de fora ho tenen més clar que mai. Quina gran oportunitat vam perdre l’octubre del 2017. És imperdonable!   

La política espanyola avui és molt difícil de gestionar gràcies al “problema catalán” i aquesta és una de les petites victòries que podem oferir des de Catalunya a un balanç que no para de donar pèrdues, números vermells i notícies del RAI. La gent ja no sap o, no vol saber, perquè vàrem fer l’1 d’octubre, car del que es tracta és de lamentar i res més, la dissort de presos i exiliats. Que ens sàpiga greu humanament, no hauria d’obviar que tots aquests anys han estat malmesos per una sèrie d’actes i actuacions pròpies d’inconscients, temeraris i eixelebrats que mai han estat a l’alçada de les circumstàncies i han jugat amb la bona fe de la gent no sabent o, no volent, afrontar les veres circumstàncies. El jou judicial i polític, injust i immoral com sempre, espanyol probablement els exonerarà en fer-los complir una àmplia condemna però la sentència del nostre poble, aquell que deien defensar i reivindicar, hauria de ser unànime en la condemna: ens heu aixecat la camisa. Ni volíeu la independència, ni menys encara treballàveu per ella. La darrera prova és la mala llet i desunió independentista que palesa que més enllà del manteniment de la menjadora, res importa.

 

Com sigui, haurem de ser generosos el dia de demà amb una gent que ens ha fet perdre el temps admirablement, i que té la gran virtut electoral de saber com entabanar un poble, com el català, necessitat d’efectismes, surrealismes i esteticismes, però que no cerca ni la veritat ni la justícia. La única bona notícia, més enllà d’un estiu de greu sequera però de poc incendi, ens ve de Ripoll. Una regidora del Front Nacional de Catalunya ha estat elegida al consistori del bressol del nostre país. Els “benpensants” per no dir altra cosa menys sofisticada, Pdecat, ERC i CUP van titllar desvergonyidament aquesta candidatura de racista, xenòfoba i causant de tota la fam i desesperació al món. Això és tots els atributs que l’anticatalanisme espanyol –els del 155- qualifica els nostres partits i que la desesperació dels “nostres” aboca a una candidatura també “nostra”. Així mateix, no tingueren la decència de respectar una candidatura que qüestiona els predicaments falsos. politeistes i herètics del procés. Cal mantenir, la gran mentida ja que d’ella se’n desprenen molts sous i prebendes d’avui i per demà. En això els partits, malgrat diferències, tots es defensen per mor d’una suposada lògica institucional. I el país, agradi o no, cada any va apartant-se dels eslògans i objectius d’any que ve independència, república i llarg etcètera. Fent-ho donen satisfacció al que volien els líders “processistes” i el que sap més greu no els costarà res i a la presó hi seguiran com herois.

Joan Pau II deia que un cristià no ha de tenir por a la veritat i això implica denunciar sense contemplacions la brutícia que hem trobat intramurs de l’Església. Un català i més essent independentista, tampoc hauria de tenir por a la veritat i si el mite Pujol, per corrupteles que ningú volia veure, ha caigut també i amb més motiu hauria de caure l’actual. Si no som independents, no és per culpa dels espanyols, la culpabilitat la cerquem a casa. I els nostres líders no paren de garlar, per no dir res. Excusatio non petita, acusatio manifesta.    

 

Comentaris