Escric aquest article des de Torí. Hi estic fent un reportatge sobre els Erasmus. Ahir vaig estar dinant en un pis d’estudiants. Tots havien viscut a diversos països europeus gràcies a les beques Erasmus. Tots parlaven diverses llengües de la UE i coneixien la realitat política i social d’altres regions del vell continent. A priori la generació Erasmus hauria de ser la primera generació totalment europea. Porten euros a la butxaca, han viatjat per tot Europa gràcies a les companyies low cost, coneixen altres realitats de la UE a través dels intercanvis Erasmus i poden votar a un parlament comú. En resum: que haurien de sentir-se ciutadans europeus. Però no. La teoria només s’aguanta sobre el paper. Ells es sentien italians del Piemont.
Javier Elzo a l’any 2005 va realitzar un estudi preguntant-se si la generació Erasmus era més europeista que els seus pares. La conclusió va ser que no. Que la generació Erasmus era igual d’europeista que els seus pares. És a dir, que el sentiment europeu havia augmentat igual en els més joves que en els seus progenitors. El 63% dels joves se sentia de la seva ciutat, un 54% de la seva regió, un 49% de l’Estat, un 15% del món i només un 11% va respondre que se sentia d’Europa.
El problema europeu és que, a dia d’avui, encara ha estat incapaç d’oferir un veritable projecte compartit. Un projecte que vagi molt més enllà de les fronteres dels Estats. Quan Adenauer, Schumann o De Gasperi van crear la Unió Europea ho van fer sobre el pretext de la por. Eren fills de la guerra i la UE, a través dels acords entre Estats, garantia la seguretat i l’estabilitat.
Ara, però, la UE no té cap risc de guerra entre els Estats. La situació ha evolucionat. I la integració, en molts àmbits, és una realitat. El problema, però, és que la UE encara és un conjunt de pactes i acords entre Estats. La UE no és vista internacionalment com un únic actor, sinó que és un cos amb diversos caps. És per aquest motiu que tan poca gent es sent euopeista. És impossible tenir un sentiment de pertinença a una realitat que, a l’hora de la veritat, només és una construcció institucional. La UE per la majoria de gent és un conjunt de lleis i reglaments. Res més. No hi ha un projecte comú que vagi més enllà dels anhels de cada Estat, sinó que és un conjunt de bones pràctiques estatals posades en comú.
Quan va ser construïda la font monumental al centre de la plaça d’Espanya, obra de Josep Maria Jujol, Francesc Pujols el va felicitar per la bellesa del monument. L’arquitecte, sorprès, va dir-li: “Vostè és dels pocs a qui agrada. El que no comprenc es que no agradi a tothom, perquè tota la font està copiada de coses bones de diversa gent”. Tinc la sensació que l’actual Unió Europea té el mateix problema que la font de Jujol.
