El referèndum no ha estat ni probablement serà el causant de la incapacitat del PSOE i Podem de tancar un pacte d’esquerres per expulsar Mariano Rajoy de la Moncloa. Catalunya no ha estat en el nucli de les discrepàncies entre els partits espanyols per a la investidura impossible perquè, a hores d’ara, al Palau de la Generalitat hi van per poca cosa més que no sigui buscar-hi fotografies interessades amb Carles Puigdemont. El paradigma de la banalització del conflicte català és la delegació que Pedro Sánchez i Pablo Iglesias van fer a Miquel Iceta i Xavier Domènech de la negociació del referèndum. Retornaven el problema a Catalunya, encara que aquestes forces no tinguin una representació majoritària al Parlament, renunciant a l’oportunitat històrica que Podem tenia al Congrés per convertir-lo en una qüestió central d’estat. Podem va venir a dir: apartem això, centrem-nos en la resta, i ja es veurà. I el que s’ha vist és que, per ara, en la resta tampoc no hi ha acostament possible.
Diu Iglesias que el comitè federal del PSOE va engabiar Sánchez, barrant el pas a qualsevol pacte amb la formació morada, i li demana que surti. L’altre li exigeix que faci marxa enrere, també, per desbancar plegats el PP. I així podrien encadenar una espiral infinita de declaracions creuades, retrets, i els observadors en destil·laríem evidències tan descarades com ara que ni Democràcia i Llibertat ni ERC han pogut exercir el paper decisiu que els atorgava l’aritmètica. Eren en una altra, de gàbia.
La gàbia de les servituds institucionals de l’autonomia. Semblava que tenia els barrots de filferro, aquesta gàbia; i semblaven tan dèbils i violables quan l’eufòria de l’esclat del procés semblava poder amb tot… Però el control que té l’Estat sobre Catalunya, amb la paella pel mànec sobre el finançament i l’endeutament, o sobre mesures socials tan bàsiques com la garantia d’atenció sobre les famílies que pateixen la pobresa energètica, deixen poc marge als engabiats que estan decidits a guardar la llima fins al final de la legislatura. Des de la gàbia difícilment es pot forçar el referèndum, i mentrestant altres n’agafen la bandera amb una voluntat de demostrada procastinació. L’independentisme no es refà de la bufetada per no haver superat el 50% dels vots, les ferides estan obertes i les necessitats internes dels partits en continuen condicionant la tàctica i el full de ruta. Mentre així sigui alguns podran continuar equiparant les dificultats per obtenir la independència amb les que existeixen per aconseguir referèndum pactat amb Madrid.
I aquí no s’acaba tot, perquè podria ser pitjor. Posats a equiparar, n’hi haurà que no veuran tantes diferències entre les dificultats per pactar un referèndum amb les que comporta reformar la Constitució en una línia federal (com defensa el PSOE sense concretar) i provaran de colonitzar els imaginaris. D’un argument a l’altre hi va un pam. I de la proposta als fets, amb l’obertura d’una ponència constitucional que dilati i enquisti un conflicte de baixa intensitat, amb l’obertura posterior d’un debat públic sobre un nou Estatut n’hi va un altre, de pam, com a molt. I amb tres pams haurà passat una dècada. I la gàbia? Ferma i lluent, com sempre. I els de dins? Atrinxerats i discutint-se, però fent veure com si no.
