La fúria contra el debat social

"Malgrat totes les contradiccions que suposen les eleccions del 21-D, cal sortir a guanyar-les amb la màxima rotunditat possible"

L'1 d'octubre és una data que turmentarà per sempre més l'esperit del nacionalisme espanyol per molt que en Dastis s'esforci a explicar al món un altre relat. El referèndum, malgrat tota mena d'impediments sustentats en la violència física i judicial d'un estat roí, es va celebrar. I el carrer el va fer seu amb una mostra de dignitat indestructible. És per això que, avui, mig govern de Catalunya està injustament empresonat. L'1 d'octubre és també el dia en què vam constatar, en carn pròpia, que les sospites de la violència extrema eren reals. Pensin com pensin, els ciutadans de Catalunya, han de ser plenament conscients que viuen en un Estat que està preparat per posar en risc la seva integritat física com a resposta al lliure exercici de la seva llibertat d'expressió i de pensament. La pregunta es fa doncs inevitable: qui pot voler viure en un Estat que empara això?

 

De fet, la predisposició de l'Estat a utilitzar la violència es podia intuir fins i tot abans de l'1 d'octubre. La mateixa Ministra de Defensa, Maria Dolores de Cospedal, va llançar una advertència amenaçadora el mateix dia que la majoria independentista al Parlament aprovava la famosa Llei del Referèndum. Paraules textuals: "Por tierra, mar y aire, las Fuerzas Armadas y la Guardia Civil se encuentran donde haya que proteger los valores de la democracia y la Constitución, pero también la integridad y la soberanía de nuestro país". No oblidem tampoc que el rei, en un missatge institucional, va beneir la brutalitat policial de l'1 d'octubre i la via de la repressió. Personalment, em nego a pensar que les maniobres militars que s'han fet arreu de Catalunya l'últim any eren només una estirada de cames de les forces militars. Evidentment, una amenaça d'aquest tipus no es posa mai per escrit. Però en tot cas, crec que la majoria de ciutadans som prou madurs per saber a qui donar més credibilitat.

 

 

Mentrestant, hi ha qui té la gosadia d'afirmar que, per culpa del procés d'independència, s'han abandonat els debats socials. Vull recordar que el Parlament de Catalunya, víctima d'una persecució ideològica, és el lloc on s'ha aprovat, entre d'altres, la ILP de la Renda Garantida de Ciutadania. De les 21 lleis recorregudes i/o suspeses pel TC en la darrera legislatura, 15 estan directament relacionades amb problemàtiques socials i locals que van molt més enllà de l'eina que és la independència. Entre elles, hi ha la Llei contra la pobresa energètica, la Llei d'igualtat efectiva entre homes i dones, la Llei de prohibició del fracking, la Llei del canvi climàtic o la Llei d'emergència habitacional contra els desnonaments. Naturalment, no pretenc dissociar l'emancipació social de la nacional perquè són absolutament indissociables. I és precisament la raó per la qual la construcció de la República és una emergència social.

 

Dit això, malgrat totes les contradiccions que suposen les eleccions del 21-D, cal sortir a guanyar-les amb la màxima rotunditat possible. Som els protectors incondicionals de les urnes i no els seus il·lusos perseguidors. Som els que volem debatre-ho tot, cívicament i sense violència, i no pas els coautors i còmplices del 155. Som els qui volem que els futurs ciutadans estiguin educats en l'esperit crític i el debat lliure i no pas adoctrinats a cops de porra o de persecucions judicials. Som els qui no normalitzarem mai els presos polítics i no els qui aprofiten la situació per atacar-los o demanar-los explicacions. El 21-D és l'avantsala del necessari i urgent procés constituent. I aquest és un procés llarg i complex que ha de sumar tant els partidaris de la República proclamada com els seus detractors. Perquè l'objectiu principal d'un procés d'aquesta envergadura és inevitablement un debat profund que, necessàriament, ha de donar pas a un nou contracte social basat en els valors republicans i propis dels nostres temps.

 

Comentaris