La fascinació de les societats occidentals per deixar testimoni del seu pas per la vida no es dóna en cap altra cultura. Per constatar-ho, només cal observar que l’única cultura que conrea l’autoretrat és la nostra, enfront de la cultura islàmica o la xinesa, que fugen de la idolatria. Potser són els autoretrats el motiu pel qual resulta més fàcil descobrir les contradiccions de la nostra cultura, en comparació amb altres. Una fotografia és, alhora, intenció i descuit; per això expressa i revela la realitat. Mirem l’enquadrament a l’espera que tot surti conforme als nostres desitjos. Disparem amb el pols ferm per no despertar l’instant que al nostre cap ja ha quedat imprès, i immediatament constatem que a la imatge hi ha elements que no esperàvem veure. La fotografia domèstica genera un fort impacte emocional, ja que el fotògraf aficionat no està en disposició de poder controlar els elements que acabaran dominant la instantània. Aquesta és una de les característiques més importants de la nostra cultura: sotmetre’ns a l’escrutini diari, constant i obsessiu de les càmeres que ens observen a tota hora, cada minut, cada segon.
Al Macba es pot veure una excel·lent i necessària exposició Contra la fotografia, història anotada centrada en l’obra d’Akram Zaatari. En una de les seves obres La construcció de les classes podem observar l’escena d’un grup d’occidentals pujats a camells i mules davant de les piràmides. L’obra de Zaatari no provocaria cap efecte si no fos pel detall que no veiem els rostres dels servents que guien els camells, a diferència de les cares visibles d’aquells homes i dones que estan acompanyant. Els rostres dels servents són punts negres, forats negres, homes invisibles. L’obra és una clara crítica a la dominació d’Occident del món i, al seu torn, un testimoni de la relació de forces entre les diferents classes socials. Però resulta encara més sorprenent quan advertim que està basada en una fotografia de Víctor, Nada i Naoum Homsi realitzada el 1923, en la qual ja llavors existia la moda, costum o inclinació social de tapar subtilment les cares dels servents perquè tota l’atenció recaigués en els senyors. Un intent bast però eficaç de dissimular la presència imprescindible de l’únic personatge capaç de guiar els camells i els muls; un intent de fer-ho “invisible”. Un tret i actitud que perviu en la nostra cultura, quan intentem ocultar els defectes de la nostra realitat, amb retocs, més o menys bastos, posteriors a les fotografies que fem amb els nostres mòbils. La ingent tasca documental de Zaatari ens remet a la fotografia que mai és suficientment revelada per deixar aflorar tot el que amaga. Tornar a veure és un nou esforç de revelar el que s’amaga, o no se subratlla prou, del captat per la càmera. Si avui sabem que la nostra societat és imperfecta, injusta, insolidària, dura i narcisista és perquè Occident sempre ha cregut que els seus actes retratats res tenen a veure amb el dolor, la injustícia o l’exclusió, si no amb la vida i totes les seves contradiccions. Aquesta és la fortalesa i debilitat d’Occident: és una cultura forta mostrant constantment les seves contradiccions. I les fotografies són la demostració del nostre pas pel món.
