L’anunci de la licitació de compra de 8.000 urnes és el primer moviment públic i tangible d’un Govern determinat a fer el referèndum i a organitzar-lo de forma col·legiada i solidària. Bon senyal, a l’espera de conèixer quin dia es muntaran aquestes urnes i quina papereta s’hi podrà introduir. Però fa la impressió que aquest gest no respon estrictament a una unitat d’acció independentista tan pura com reclama el carrer, sinó més aviat al repartiment dels èxits o els fracassos entre el PDeCAT i ERC l’endemà del referèndum, quan començarà la cursa electoral i JxSí morirà, sigui quin sigui el veredicte dels catalans. Conceptualment, els partits són eines concebudes per arribar al poder i manar i no pas per fer de crossa de ningú. En aquest sentit, estaria justificada la lògica dels aparells de l’antiga CDC i dels republicans de preparar-se per al proper assalt al poder, si no fos perquè aquesta lògica només és sensata en països que gaudeixen d’una normalitat democràtica absoluta, però no en nacions en perill de ser anorreades.
A quatre mesos perquè expiri el termini establert pel full de ruta pactat entre JxSí i la CUP, i sense data i pregunta, cada partit prepara per separat la seva campanya pròpia per al ‘Sí’, fins al punt ridícul de competir per qui anuncia abans els seus plans i quina part de l’electorat pretén monopolitzar en campanya. Revifa així l’eix esquerra-dreta i classes populars-burgesia, un eix que, novament, només té sentit ple en un país normal. El moment és excepcional, cal una campanya política i socialment excepcional com la del Yes Scotland, transversal, unitària i no partidista, amb la societat civil i els partits independentistes treballant colze a colze sense cap altre horitzó que la victòria democràtica del ‘Sí’. Es poden fer diverses campanyes simultànies pel ‘Sí’ aprofitant la penetració de partits i entitats diverses en cada territori, però és imprescindible que es faci sota un mateix paraigua, que podrien gestionar l’ANC i Òmnium, i amb el compromís de no convertir la campanya del referèndum en una precampanya electoral.
Mentrestant, el focus internacional del procés s’ha desplaçat. Ja no és si els catalans s’atreviran o no a desafiar l’Estat i la Constitució, sinó com reaccionarà Madrid quan es trobi el referèndum i quines línies vermelles democràtiques gosarà traspassar per impedir que els catalans votin. L’única esperança de Madrid i de l’unionisme a Catalunya, que per cert, ja fa campanya pel ‘No’, és que l’independentisme exploti internament, que les desavinences entre ERC, el PDeCAT i la CUP siguin més fortes que la unitat necessària per suportar el setge cada vegada més potent que les clavegueres de l’Estat i la justícia espanyola aplicaran sobre el procés. Hi haurà amenaces, guerra bruta, filtracions, inhabilitacions i pressions de tota mena.
El Govern, el Parlament i els partits que s’aboquin a convocar el referèndum necessitaran la mobilització constant al carrer. Però alhora, els ciutadans necessitaran proves de lleialtat d’aquestes institucions. N’hi ha una de molt gràfica que encara no s’ha produït malgrat que hi ha hagut ocasions. Una foto que crearia un gran malestar entre els que primen la seva ideologia social abans que l’allibertament nacional, però que dispararia l’optimisme de bona part dels independentistes i faria un mal terrible a Madrid: La cupaire Anna Gabriel i l’expresident Artur Mas dalt de l’escenari en un acte unitari pel ‘Sí’, acompanyats de tots els partits implicats i de les entitats de la societat civil. De punta a punta del sí, sense complexos ni odis, per una causa democràtica superior. La foto faria història. Aquí i allà.
