No hi ha dubte que la presència de Joan Laporta a la capçalera de la manifestació que se celebrarà a Barcelona l’Onze de Setembre d’enguany, sota el lema “Som una nació. Volem Estat propi”, serà fortament criticada per tots aquells que diuen que no s’ha de barrejar política i esport, però que són els primers que, valent-se del càrrec polític que ocupen, es deleixen per seure a la llotja del Camp Nou i veure els partits del Barça de franc. Aquests portaveus de l’espanyolisme emmascarat són els principals responsables que Catalunya no pugui competir internacionalment amb la seva selecció. I el pretext amb què s’hi oposen és el mateix: no barrejar política i esport. Amb tot, hi ha una pregunta que no responen mai: si les seleccions nacionals de tots els països només són esport, per què la selecció catalana és considerada política?
Sigui com vulgui, Joan Laporta s’ha convertit en una figura molt incòmoda per a tota aquesta gent, i encara més per al govern de Catalunya, perquè les seves declaracions en clau nacional deixen en ridícul la política regionalista i claudicant del tripartit. I el que més els cou és que aquestes declaracions les fa no sols a Catalunya sinó arreu del món: “No volem ser una gran organització administrativa governada per una diputació general. Volem ser un gran país, un país que es governi, que decideixi, que es marqui reptes i que els vulgui assolir”. I molt didàctica també la desinhibició amb què ha contestat les declaracions intel•lectualment galdoses de Jorge Valdano, que es queixava que els jugadors del Barça sempre acabin els seus discursos dient “Visca Catalunya”. La resposta de Laporta ha estat: “Al despatx del president del Reial Madrid hi ha la bandera del Madrid i la bandera d’Espanya, com no pot ser de cap altra manera, i al despatx del president del Barça hi ha la bandera del Barça i la bandera de Catalunya, com no pot ser de cap altra manera”.
Diuen els detractors de Laporta que un president del Barça no s’ha de pronunciar políticament. Els polítics sí que poden opinar sobre el Barça, fotografiar-se i promocionar-se al costat del seu president, però aquest ha d’estar calladet i acceptar de bon grat que els primers subordinin el seu país a un altre país. Laporta, per sort, no els fa cas, i això és molt positiu per a Catalunya perquè en aquests moments, a casa nostra, no hi ha un càrrec amb més projecció internacional que el de president del Barça. El que digui o deixi de dir José Montilla, per exemple, no interessa a ningú en aquest món, més enllà d’ell mateix i del seu partit. Les declaracions de Joan Laporta, en canvi, apareixen publicades als cinc continents. És la mateixa diferència que hi ha entre el Barça i la Generalitat. El primer el coneix tothom i és la viva imatge de l’èxit, la segona no la coneix ningú i és la viva imatge del fracàs. Laporta, per tant, ocupa un lloc estratègic d’ambaixador nacional que distorsiona el projecte espanyolitzador de Madrid i del tripartit. Per això el volen destruir, perquè tant ell com les persones que integren l’actual junta del Barça –la més catalanista de la història- són enemigues aferrissades d’aquest projecte. I el proper Onze de Setembre sortiran al carrer per verbalitzar-ho amb aquestes sis paraules: “Som una nació. Volem Estat propi”.
