És Sánchez una finestra per a Catalunya o una nova trampa? Sánchez és el PSOE? Sánchez és Sánchez? Què és Sánchez? Grans preguntes sense resposta, en uns dies en els quals es mouen totes les fitxes i no és gens improbable que algunes canviïn de lloc però en el fons no canviï res. Per una vegada que el PSOE surt del seu estat catatònic i políticament irrellevant, al mateix temps que Podemos continua buscant l’ànima que ha malbaratat, no costa gaire donar-li una oportunitat a l’atzar, sense gaire fe i sense cap mena d’ingenuïtat.
Això no va de capgirar Espanya com un mitjó. No va de fer un canvi de règim. Va, com a molt, de substituir algunes cares i de modular el to general. Rajoy, que és un extremista i un murri, sembla que s’hagi quedat al centre, però no ens deixem enganyar. El trio Rajoy, Sánchez i Rivera pertany al mateix bloc d’extremisme nacionalista. Els tres estan sota el control estricte de l’Ibex35, els poders obscurs del «Deep State», Brusel·les i el conglomerat bancari i mediàtic. Només els separen certs matisos, la major part únicament responen a qüestions de llenguatge i d’imatge.
Sánchez ha apujat el to els darrers dies, acompanyat de les estridències d’algunes velles glòries, fins a arribar a l’insult. Costa distingir entre les barbaritats que diuen els líders populars, ciutadans i socialistes, però tots sabem que no són exactament el mateix, tot i que tampoc no són gaire diferents. Sánchez apunta cert interès, sí, perquè si ha hagut de gesticular per semblar més espanyol que ningú, possiblement és perquè vol guanyar marge de maniobra per moure delicadament alguna peça menor del joc.
Si li surt bé la jugada, que es basa a accelerar ara i després frenar una mica, voldrà i podrà desbloquejar el nus català que amenaça seriosament de desestabilitzar Espanya? Pitjor que Rajoy no serà, cert, però pot ser realment millor? Veient la seva trajectòria del darrer any, ho dubto. Si té un pla secret, cosa no impossible, ja sabem que no li permetran desmarcar-se ni un mil·límetre.
En qualsevol cas, Sánchez (i tot el que representa) és l’únic que pot canviar alguna cosa, per mínima que sigui. Potser acompanyat d’un Iglesias perdut en llunyanes galàxies i amb la llunyana complicitat, molt desenganyada, d’independentistes descol·locats, de nacionalistes pragmàtics i dels mestres bascos del pòquer. Aquesta és la petita finestra d’oportunitat, tan feble, tan poc creïble, però sens dubte infinitament millor que el PP.
A l’altra banda, tanmateix, apareix el gran bloc que, no ens enganyem, té les de guanyar a Espanya: Rivera i Rajoy són Guatemala i Guatepeor.
I encara cal tenir en compte una darrera qüestió, la fonamental. Crec que molta gent ha oblidat ja què és governar contra el PP, contra el «Deep State», contra la banca, l’Ibex, els bisbes, les clavegueres d’Interior, la casta judicial-fiscal i el domini absolut i desacomplexat dels mitjans. I si hi afegim les esbroncades del futur exrei…
Algú es pot creure que l’important, ara mateix, són Rajoy, Rivera o Sánchez? El que està en joc no és tant la unitat mitològica d’Espanya, sinó el negoci en sentit ampli, que pot tenir diferents finestretes i logos, però sense qüestionar mai les bases d’un model únic de poder, de cultura, d’economia i d’interessos entrelligats. Ni deixaran escapar Catalunya ni acceptaran tocar res de la precarietat, de la muntanya de deute, de la ruïna interessada i falsa de les pensions o del fabulós negoci immobiliari i bancari. No hi ha marge per a cap canvi seriós.
Al capdavall, molt soroll per a no-res. Aquesta partida, amb aquestes tramposes regles de joc, està perduda per a Catalunya i per a Espanya. Tanmateix, la setmana que ve caldrà observar les esquerdes que aniran apareixent i que aprofundiran la crisi del règim…
