La final es juga a casa

"Catalunya és avui més catalana que mai. No és veritat que els darrers trenta anys no hagin servit per a res"

"A fi de comptes, lord, hem arribat a la final i aquesta es jugarà al nostre camp". La frase, segons recrea Churchill en la seva història de la II Guerra Mundial, la va pronunciar un conserge d'un club d'oficials britànics i anava adreçada a un alt comandament de l'exèrcit de Sa Majestat que es mostrava certament pessimista sobre el futur després de la capitulació vergonyant de França i un cop iniciats els bombardejos de la Luftwage sobre Londres amb la intenció d'estovar el camí de Hitler en la conquesta d'Anglaterra.

De les paraules interessa sempre el significat. Allò que el bidell va expressar en terminologia planera i futbolística en circumstàncies tan dramàtiques, era que tots els esforços que s'havien fet fins aleshores –errors inclosos- servien per alguna cosa i que el capítol final encara estava per escriure. Tot dependria de com juguessin els britànics les seves cartes. El temps, afortunadament, va donar-li la raó.

Sortosament, res del que pugui passar avui dia és comparable als temps als quals es refereix l'anècdota. El mal absolut no es pot banalitzar amb comparacions desafortunades que no aporten cap avantatge. Quedi clar per evitar malentesos. Això no treu que les paraules del conserge, tretes del context en el què foren pronunciades, no puguin ser aplicades en escenaris infinitament menys dolorosos i en conjuntures plenament democràtiques.

Catalunya també ha arribat a la final en el joc inacabable de l'encaix amb Espanya. El passat ha estat útil. No és veritat que els darrers trenta anys no hagin servit de res. El sentiment de catalanitat, sigui quin sigui, s'expressa avui amb total llibertat i el govern de la Generalitat disposa de competències que molt pocs anys enrere semblava impossible assolir. Suficient? No, tal i com va demostrar la manifestació contrària a la sentència del tribunal constitucional. Però una cosa és no tenir-ne prou i l'altra afirmar, com es fa des d'algunes posicions, que el camí fet durant tres dècades era estalviable des de bon principi. Amb errors propis i tot -el nou Estatut el més greu de tots- Catalunya és avui, amb sentència o sense, més catalana que no pas era quan es va encetar la competició.

La final també es jugarà a casa nostra. I l'actitud i el comportament de cada català comptarà a l'hora de determinar quin acabarà sent el marcador. Recuperar el prestigi de les institucions, aconseguint que l'excel•lència governamental també formi part del fet diferencial, fugir dels errors quan sabem que ho són abans de protagonitzar-los, exercir plenament la catalanitat en tots els àmbits de la vida en els que això resulta possible - més dels que alguns discursos asseveren- i mantenir-se ferms en l'àmbit individual i col•lectiu sobre allò que és irrenunciable són els elements decisius que determinaran el resultat d'aquest encontre quan l'àrbitre xiuli el final.

Aquest plantejament del partit pot no tenir cap utilitat per als qui, des d'un cantó i de l'altre, voldrien no haver de jugar-lo. Però ja s'ha demostrat eficacíssim, en ocasions molt més complicades, pels qui aspiren a guanyar-lo.

 
 

Comentaris