És evident que la insubmissió catalana ha fet enrabiar la fera del nacionalisme espanyol. Hi ha qui diu fins i tot que l’ha despertat, insinuant amb més o menys subtilesa o mala intenció una certa culpabilitat col·lectiva… Ho veieu? Si no haguéssiu tibat tant la corda, no hauríeu provocat aquesta reacció furiosa. Heu anat massa lluny i ara la bèstia, que estava endormiscada i només clavava alguna urpada de tant en tant, està fora de control.
Tanmateix, no ens deixem enganyar: la mutació independentista del catalanisme no ha despertat cap fera adormida. En absolut. L’ha emprenyat i enfurismat, sí. L’ha ofès, l’ha indignat, sens dubte. Li ha fet notar que estava en perill, evidentment. Però no l’ha despertat. El primer que la va despertar i li va dir que era atractiva i moderna va ser Felipe González: la fera se sentia lletja després de les «antiestètiques» dècades d’una dictadura tan cruel com tronada. Necessitava sentir-se estimada. I González va ser l’autor intel·lectual del «lifting» de la fera franquista: el seu viatge a bord de l’Azor, el iot de Franco, va ser el gran símbol de la posada al dia d’un espanyolisme vigorós, monàrquic, amb ganes de menjar-se el món i també de conquerir la modernitat i l’europeïtat. González li va prometre a la bèstia que mai no la canviaria per una III República.
Després dels retocs estètics de González, que mai no va voler canviar el cor de la bèstia perquè ella li deia que era molt guapo, un gran líder i coses així, va ser Aznar. Ell és l’ideòleg de la resurrecció de la vella fera de tota la vida, la pitjor versió de totes les Espanyes, autàrquica, esquerpa i necessitada de rituals constants de submissió i adoració. Ell va reinventar la gran Espanya del somni imperial. Primer, la va excitar utilitzant la guerra d’Euskadi. Després es va dedicar a construir, per primera vegada a la història, el gran Madrid que sempre havia estat un desig frustrat: una mega-capital que creixia i creixia, que devorava tot el país, posat al servei d’una gegantina ambició.
Aznar es va inventar el Madrid del segle XXI, el «Madrid país», que no té res a veure amb l’Espanya real però que ha aconseguit dominar l’imaginari de milions de persones que treballen i viuen aportant recursos per a la faraònica capital que feia segles que somiaven.
Aznar va despertar la fera. Rajoy ha anat fent el que ha pogut, sense massa entusiasme, però insistint i insistint en la segona línia estratègica: l’Espanya hipertrofiada no es pot permetre una Catalunya que li faci ombra. La tercera l’anirem veient en els anys vinents: tampoc no es pot permetre un País Basc que a la pràctica s’ha fet independent. La fera ho vol tot, ho necessita tot, perquè en realitat porta a dintre l’ambició d’un imperi, del vell imperi «donde nunca se pone el sol».
I ara la fera comença a anar per lliure, a tenir vida pròpia. Ja no respon a un guió. És ella mateixa, un Frankenstein polític i econòmic que se sent fort, que no té por de res, que domina perfectament tots els recursos del poder i que ja no necessita, com abans, que altres països li diguin que és guapa. Com deia Rubalcaba, «el estado pagará el precio»: han deixat d’importar-los les conseqüències. Van passats de voltes i encantats de la vida.
Catalunya no l’ha despertat, però li ha fet agafar consciència de la seva força i de la seva oportunitat històrica: o posa ara de genolls Catalunya, i demà Euskadi, o intueix que la història pot entrar en una nova i perillosa dimensió. La fera sap que ara té dominada Catalunya, però no vençuda. Sap que té temps mentre aquí ens perdem en teatres, partidismes, tacticismes i floritures. Però no tot el temps del món. A Catalunya el rellotge corre, fa tic-tac per dintre, i no està gens clar què en sortirà quan arribi l’hora. Hi poden haver sorpreses per a tothom, inclosa la fera.
Resistir, ara, és fonamental, sens dubte. Però calmar-la, reconduir-la, sedar-la, és ja impossible. Aquesta fera descontrolada i maldestra, violenta i venjativa, sap molt bé el que vol i està disposada a aconseguir-ho a qualsevol preu. El primer que afluixi haurà perdut.
