La felicitat dels abolicionistes

"Han contribuït a promoure els toros després de prohibir-los"

Una de les coses que més em desagraden dels antitaurins és l'escassa o nul•la consideració que demostren envers els toreros. Sí, aquesta gent prohibicionista —ara feliç després de la votació al Parlament— plora i es fustiga quan veuen morir un bou a l'arena, però senten una secreta complaença, una delectació justiciera, un regust de sadisme al paladar, quan veuen que un torero ha estat agafat, fitorat per una banya, emportat pels aires per una bèstia, sovint quedant mort o esguerrat.

Mireu les fotografies que usen a les seves campanyes: només de toros ensangonats, però mai de toreros coixos o morts, d'homes destrossats per la banya de la bèstia. Recordeu la imatge del torero Aparicio, amb la banya del bou sortint-li per la boca? Pot ser no és el millor argument per a la prohibició?

Em direu que el torero s'exposa de manera voluntària: però aquesta voluntarietat no la considereu quan del que es tracta és de prohibir el tabac, per exemple, quan es considera que s'ha de prohibir el fum perquè mata, com si el fumador no sabés a què s'exposa, cosa que li és recordada de continu pels missatges macabres que el govern fa escriure en els paquets de tabac. La voluntat de l'home no és tinguda en compte en tots els casos.

Sembla que ja no es tracta d'una qüestió de la defensa dels animals, sinó d'una lluita de bàndols: els que són partidaris de la victòria de la bèstia i el que ho són de la victòria de l'home. Jo prohibiria els toros per defensar l'home, no l'animal. S'ha de tenir una ment molt estreta per considerar que el Mal, en el món en què vivim, recau tan sols en el toreig, com si no visquéssim en un planeta on més de la meitat de la població mundial viu en règims dictatorials, sofrint la misèria i la més fosca desesperació social, política i material, com si la prohibició del toreig en un petitíssim racó de món fos una fita en la història de la humanitat, un acte de santedat, una victòria del Bé i de la Justícia.

Però no és res. La relació que té aquest acte de prohibició amb el Bé i la Justícia és la que pot haver-hi entre un clip de metall i la Torre Eiffel. És misèria, una ximpleria, i no m'explico les celebracions, com si hagués abolit la pena de mort als homes d'arreu del planeta. (Una causa que mobilitza poca gent, dit sigui de passada: ¿quan d'aquests defensors dels animals militen a favor d'alguna causa humanitària?) És ara Catalunya una terra més decent, més caritativa? Per favor! Aquesta prohibició serveix més a les ànimes càndides que imaginen així haver fet història que no a la veritat de la seva intenció. El toreig havia de morir sol, víctima del refinament moral de la societat, no d'una llei promoguda per un Parlament exànime. Si almenys s'hagués esperat la nova legislatura, amb una nova majoria…

La prohibició: és la mateixa ficció que sustenta les maratons televisives per a buscar diners per curar malalties. Per molt que es recapti no es recapta res! És com si ens apropéssim a un captaire sense sostre i li donéssim una moneda de dos euros tot dient-li: 'Au, vés i compra't un pis!'. L'aportació de diners és insignificant quan del que es tracta és de subvencionar les recerques mèdiques, per molt que es doni una dotzena de milions d'euros.

Amb això vull dir que la prohibició —o les maratons— serveixen més per a la tranquil•litat moral de qui les promou que no a l'objectiu de la seva causa. Fem caritat no pel necessitat —o pel bou— sinó per a sentir-nos moralment superiors, ocupats en una causa justiciera o humanitària que ens dóna il•lusió d'heroïcitat o preeminència ètica.

Només amb una ment molt estreta i desinformada es pot considerar que s'ha fet alguna cosa meravellosa amb aquesta prohibició. S'ha de ser molt infantil, molt ploramiques, s'ha de tenir el cervellet i la formació d'un nen de sis anys per alegrar-se i deixar anar llàgrimes conscienciades davant de la votació del nostre Parlament. ¿Qui plorarà algú d'alegria quan les dones de Teheran deixin de ser lapidades?

No ens enganyem: a partir d'ara es mataran més bous que mai a la resta d'Espanya, i només perquè estan prohibits a Catalunya. Un ritual vetat a Catalunya crearà més adeptes a la resta d'Espanya, on se sentiran qüestionats, i on les joves generacions, per anar simplement a la contra, tornaran a les places. A partir de l'any 2012 els toros agafaran una nova embranzida a Espanya, i és probable que es facin caravanes de cotxes catalans cap a València, Aragó i el sud de França, només per a seguir veient corregudes de bous. Durant l'any 2011 moriran més bous que mai, només perquè és l'últim any abans que 'la festa' sigui abolida.

I així s'acaba produint l'efecte contrari al desitjat: es mataran més bous, simplement perquè ara el toreig està prohibit —a Catalunya, terra ja odiada, i ara més odiada que mai. Cosa —aquest odi— que em preocupa i, alhora, em sembla molt bé: la crispació racional crea debat —i la premsa de Madrid ens insulta, ui quina por!—, i ja és hora que els termes del contracte siguin revisats, sigui amb la motivació ximpleta dels bous o de les mosques o de l'Estatut, pobra voluntat catalana amb "la puntilla" clavada a la nuca.

La meva recomanació literària és que passeu un estiu feliç i en companyia d'homes i dones agradables. Sigueu feliços, que la vida és curta.

 
 

Comentaris