Primer se’ns va parlar de ‘botifarrèndum’. L’enginy s’esmolava: consulta de costellada, festa popular sense solta ni volta, i el president Mas com el pallasso que s’esforça per organitzar la disbauxa, al marge de la llei i del permís dels papus del TC. La consulta serveix per a tot: per atacar si no es fa i per atacar si es consuma.
El descrèdit sempre està assegurat: si es prova d’anar per la llei, doncs la llei es tanca en banda; si es prova de trobar-li els topants per a colar-hi una mica més de democràcia, se’ns parla de totalitarisme. Si s’opta per una consulta participativa —per a la qual no calia ni la llei de consultes que vam esperar durant més d’un any: recordem-ho— doncs primer s’aposta per la ridiculització més bavosa, i quan es veu que tanmateix el fervor no davalla i que potser tot plegat serà un pas més cap a l’emancipació, es carreguen les piles legalistes, amb la intenció de desactivar la cita amb les urnes (per descafeïnada que pugui arribar a ser la jornada en comparació amb un vertader referèndum decisiu). Espanya és irrespirable. Espanya cansa. Espanya esgota.
El PP és un vertader sindicat del crim. La corrupció no és l’excepció sinó la regla: l’ocellot del PP picoteja en un abocador gegantí. Sembla que no hi ha ningú del PP no s’hagi apuntat al partit per a fer-se ric o per mossegar el pluralisme polític amb l’excusa constitucional. Cova d’intransigents i d’aprofitats, homes i dones d’immoralitat contrastada. La cosa és tan preocupant que només ens queden les rialles. Els federalistes poden anar demanant hora al psiquiatra. Espanya està caient a trossos i encara n’hi ha que no se’n volen adonar.
Rajoy és el capità del Titanic. Catalunya és la Rose, la pubilla a qui li volen encolomar un xicot insuportable mentre que ella vol la independència (el guapo que repeteix: ‘si tu saltes jo salto, nena…’). Ens salvarem —suposo—, però en aquest naufragi perdrem alguns mobles i potser alguns tiets es faran enrere quan les onades es facin massa altes. L’aigua està freda al sud d’Europa.
Els nostres crits d’ajut de moment no arriben a ningú, per molts florilegis que surtin en alguns editorials dels diaris anglosaxons. Mentrestant, El País ens recorda que Jordi Pujol s’ha mudat a escriure a la porteria del seu edifici. D’això en diem ‘periodisme de qualitat’; dir-ne una altra cosa ens arriscaria a ser demandats —i no val la pena.
És ben cert, cal un estat per a moure’s pel món. Els catalans sense estat seran com les tietes solteres sense gos: es moriran de tristor, o bé optaran —com han fet els mallorquins— per assemblar-se als senyors de Múrcia. El món són estats o fantasmagories sense solta ni volta. El concert mundial demana un estat per a poder asseure’t a la taula amb els més grans i fer sentir la pròpia veu. Sense estat propi no et donen ni el bon dia: per això mateix els que neguen la salutació són els primers en incentivar les jugades secessionistes.
L’estat espanyol ens ha fet independentistes: cal reconeixement, sempre ha calgut i sempre l’han negat. Sense reconeixement ningú no surt de la inexistència i tots volem treure el cap en aquesta foto. L’estat propi és inevitable: l’accés a la majoria d’edat política d’una determinada comunitat cultural.
Que Espanya és un merder, un maldecap i un mal negoci ja ho tenim coll avall. Però Espanya és seva, de les 400 famílies que remouen les cireres en 3 ó 4 capitals de província (també a Barcelona, ai). 400.000 famílies catalanes sense connexions ni altre poder que el vot i el crit a les places voldrien canviar tot això, però no els deixen amb l’excusa que la Constitució espanyola és meravellosa i eterna, miratge moral de la nació espanyola, “la més vella d’Europa” segons la risible i falsa apreciació dels pirates conservadors.
Ens ho posen fàcil tot posant-nos-ho difícil. Com més entrebancs, més somriures i mobilitzacions. Com més lleis i recursos, més urnes i lletres de cançons reivindicatives. L’Estaca ara sona a l’iTunes: del vinil a l’mp3, de l’agulla de diamant a l’streaming: ha canviat el format, però la cançó és la mateixa. Vet aquí la història d’Espanya. Girem des de fa 100 anys entorn del problema etern —què fem amb Catalunya—: de tant en tant canviem la música, però la lletra sempre diu la mateixa murga.
Estic cansat d’Espanya i d’opinar sobre ‘el tema’. Necessito la independència també per això. Vull poder fer articulisme normal. Vull parlar de Shakespeare i de les flors de tardor, i no d’aquest nyap que anomenem política espanyola, dins la qual la política catalana n’és una peça inevitable. Vull escriure de coses normals de l’actualitat política dels països normals, i no de tota aquesta faramalla infinita, d’aquest maldecap fascinador, d’aquest malson recurrent, que mai no s’acaba. I salutacions feixistes al nostre Parlament —buf—…, d’on els anys 30 del segle XX en Franco en va fer penjar enormes banderes nazis, recordem-ho, per a fer feliç i distreta la visita de Himmler. Estem rondant el mateix volcà: pistoles invisibles.
No sé com vostès no en comencen a estar farts; aquesta pel·lícula és avorridota, i sòrdida. Recordem que aquí ens governen els mafiosos, que no ens deixen ni votar. El nostre problema és que aquest escàndol ni ens fa bullir la sang. Potser no ens donen les urnes per a decidir res, però han aconseguit convertir el país en una peixera, dins la qual hi ha immergit la ciutadania, a qui mantenen distreta amb quatre pedretes de colors, amb bombolles i tetes i amb una mica de Twitter i les entrevistes de la Sexta. Els fervors duren el que dura un trending topic. Per a canviar qualsevol cosa cal constància i profunditat: valors incompatibles amb la virolada ximpleria contemporània.
El procés s’està fent llarg. Cal no perdre la paciència, però convindria almenys inaugurar altres maneres de pensar-lo. De moment, hem escrit un altre article. Salut, doncs, i bon cap de setmana. I sí, etc.
