Ja fa temps que les clavegueres de l’Estat espanyol, arran del procés d’independència de Catalunya, estan portant a terme una operació que afecta diferents branques de la nostra vida amb la pretensió de destruir la imatge d’allò que és en realitat la nació catalana: una col·lectivitat democràtica, cívica, avançada, eficient, amiga de la paraula, enemiga de la violència… L’Estat espanyol, empès per les seves vísceres –cal ser molt ruc per intentar destruir allò que t’alimenta–, s’ha llançat com un cavall desbocat a intentar destruir l’economia, el turisme, la sanitat, l’educació i la convivència catalanes pressuposant que una Catalunya afeblida, reduïda a la categoria de quatre províncies habitades per “laboriosos y pintorescos lugareños”, no sols no tindrà prou força per rebel·lar-se contra la tirania espanyola, sinó que tampoc no tindrà consciència de ser allò que veritablement és: una nació d’Europa.
El problema de l’Estat espanyol no és pas l’anomenat “problema catalán”. En absolut. El veritable problema de l’Estat espanyol és ell mateix. És un Estat tradicionalment catalanofòbic, històricament tirànic, al·lèrgic als valors democràtics i enemic de tota actitud parlamentària davant la vida. És un Estat que, forçat per les circumstàncies, arran de la mort d’en Franco, es va veure obligat a contemporitzar construint un guinyol d’aparença homologable amb els règims democràtics. Però va tenir cura de protegir el feixisme i d’amagar el manteniment del dogal al coll de Catalunya. Estem parlant d’un Estat que ha condecorat torturadors i nazis i que ha arribat a crear una banda terrorista per matar persones els membres de la qual són al carrer. I no passa res, perquè aquest Estat ha vist que li és molt més rendible per raons d’imatge oprimir Catalunya des de la Moncloa que no pas des del Palacio del Pardo.
I com desenvolupen, aleshores, les clavegueres de l’Estat l’operació per dinamitar la imatge del nostre país com a col·lectivitat democràtica, civilitzada i puntera en diferents àrees del coneixement? Doncs dissenyant un pla estratègic que afecti un conjunt d’àrees claus per mitjà de l’espoliació fiscal, l’asfíxia econòmica, la desestabilització laboral, la convivència ciutadana, l’elevació sibil·lina del furt d’una cartera a la categoria de crim organitzat o l’amplificació de tota mena de fets negatius que puguin deteriorar la imatge de Barcelona. Així, per mitjà, del foment de la por, una por abstracta, irreflexiva i promoguda a cops de titular sensacionalista, s’intenta fer creure als barcelonins que realment viuen en una de les ciutats més perilloses del planeta. Un amic que ha estat recentment de vacances a Navarra m’explicava que la gent li preguntava: “Però, escolta, què està passant a Barcelona, que és tan perillós anar pel carrer? No pareu de sortir a les notícies!”
Curiós, oi, el conjunt de troballes misterioses que misteriosos banyistes han fet ‘casualment’ a la costa barcelonina aquest estiu? “Oh, guaita, quina casualitat! Saps què? M’estava banyant i… patapam, m’he trobat una bomba!” “Ah, sí? Doncs un cosí meu també se’n va trobar una altra, tu!” I és clar, platges tancades esperant que la Guàrdia Civil vingui a “salvar” els desemparats banyistes catalans i estrangers, càmeres de televisió que ho filmen i ho difonen en els informatius i una remor que corre i que buida locals perquè ja sabem que anar al Port Olímpic de Barcelona és tan suïcida com llançar-se per un penya-segat. I si en surts viu, serà el teu dia de la sort, perquè de deu persones que hi van, nou no en surten vives. Els tretze assassinats que l’any passat es van registrar en només dinou dies a Londres, per exemple, no són res comparats amb el terror que es viu als carrers de Barcelona. On vas a parar!
D’altra banda, qualsevol objecte que “aparegui” en una platja de Barcelona és conceptuat immediatament com a “bomba” o “explosiu”. No hi fa res que després tot plegat sigui un bluf, el titular i el desplegament guardiacivilesc i mediàtic ja ha estat fet, que és del que es tractava. Un altre aspecte important a tenir en compte és la inhabilitació dels Mossos d’Esquadra per operar en aigües de la capital de Catalunya. I és que cal que els catalans interioritzin que la seva policia i res són el mateix, i que aquí ‘quien manda es España’. Val a dir, però, que, de vegades, algú se surt sobtadament del guió i deixa veure les costures de la fantasmada, com ara l’innocent artificier espanyol que, en ser entrevistat per televisió a peu de platja, va dir que la ‘bomba’ –una ‘bomba’, ves per on, trobada per un banyista guàrdia civil en hores de lleure– havia estat manipulada i que probablement algú la devia haver dut allà. Fantàstic! Puc imaginar-me l’esbroncada que tot seguit li va caure al damunt. Poques coses hi ha tan ridícules com amagar-se darrere una cortina i ensenyar els peus, oi?
Pel que fa a la desestabilització de la vida social, n’hi ha prou d’ofegar Catalunya per via fèrria, amb el servei tercermundista de Renfe, i per via aèria, amb la gestió anticatalana d’Aena, per oferir una imatge caòtica de l’estació de Sants i de l’aeroport del Prat: “No aneu a Barcelona! Guaiteu quin caos! I diuen que volen ser un Estat! Ho, ho, ho!” És fàcil: només has d’abocar diners a Barajas i escanyar el personal de terra del Prat. Les reivindicacions laborals seran justes, però motivades, òbviament, per la discriminació estatal. Fins i tot hem arribat a veure atacs violents al Bus Turístic amb individus emmascarats cridant: “Tourists go home!” En fi, podríem continuar parlant d’altres sectors i maniobres, com ara l’atiament a l’ombra de vagues en dates d’esdeveniments que projecten Barcelona arreu del món, per tal de malmetre’n la imatge i aconseguir que allò que no pot tenir Madrid, tampoc no ho tingui Barcelona, però l’espai és limitat i ho deixarem aquí. Nosaltres, mentrestant, lliurarem Catalunya a Pedro Sánchez i al PSOE. Que cada lector tregui les seves pròpies conclusions.
