La tesi que dividir el vot permet recollir-ne més descansa sobre una fal·làcia. No és una teoria certa. Si ho fos, CDC i Unió s’haurien presentat sempre per separat, la Nova Esquerra d’Ernest Maragall no s’hauria sumat a ERC, i els tres partits socialistes que als any 70 van donar lloc al PSC haurien anat pel seu compte. Però no ho van fer i CiU va aconseguir majories absolutes, Maragall i ERC van guanyar les europees i el PSC va guanyar totes les eleccions generals excepte les darreres. No hi ha excepcions a aquesta regla d’or de la unitat fins al punt que no és un fenomen només català. Podemos és la suma de nombrosos corrents crítics espanyols de diferents ideologies, i a França el partit gaullista va triar com a nom Rassemblement pour la République (Reagrupament per la República). No cal dir la munió de sectors que conformen el Partit Demòcrata o el Partit Republicà dels Estats Units. Els romans deien divideix [l’adversari] i venceràs. En política la unitat, com més gran millor, sempre ha rebut més premi que no pas la fragmentació. En el cas d’unes eleccions plebiscitàries, a més la candidatura unitària de país, incorporant personalitats de prestigi, permet imposar un nou relat als comicis. Obliga l’Estat a posicionar-s’hi en contra i clarifica el camí cap a les urnes. Evidentment al final es pot decidir que cada formació política vagi per separat amb alguna frase comuna de consol, però no es pot argumentar això amb cap fonament electoral. Serà per interessos de partit.
- CA
