Un hospital de Utah, als Estats Units, ha cobrat 40 dòlars a una parella pel sol fet d’abraçar el seu fill just acabat de néixer. La parella, els joves de 37 i 35 anys Ryan i Lidia, van descobrir l’insòlit càrrec al detall de la factura de 1.626 dòlars per l’atenció al part lliurada en sortir de l’hospital. La factura estipulava el concepte del càrrec amb detall: “contacte pell amb pell” (skin to skin): 39,35 dòlars. La parella es va quedar estorada, també indignada; els resultava inconcebible pagar per una mostra d’afecte maternal, però van haver de pagar tota la factura religiosament, per bé que han pogut desfogar-se àmpliament per internet, a on la notícia ha trobat ressó i comentaris d’allò més sucosos.
La notícia pot semblar una broma, però no ho és. Pagar per una emoció ja no és només cosa de parcs d’atraccions com Port Aventura. Això comença a passar als Estats Units i aviat passarà també –si és que ja no passa- a Catalunya. Fa uns dies, un bon amic que es veu forçat a transitar sovint pels nostres hospitals, em comentava l’increment de preu de l’hora de televisió als hospitals públics, aquella que va amb monedes o targetes de càrrec, i també m’explicava l’increment de preus de tots els serveis no subvencionats, incloent-hi el de la màquina de begudes i la cafeteria, però estic segur que es quedaria mut si sabés que abraçar un primogènit o besar un malalt té un sobre cost.
Costa d’empassar que les emocions més elementals puguin tarifar-se, però el nostre món camina cap a tot tipus de mercadeig, i, si és així, em pregunto perquè no hi hauríem d’afegir l’amor de mare abraçant un fill nou nat o l’amor de fill abraçant un pare moribund. Ben mirat el naixement i la mort són els moments emocionalment més valuosos d’una vida. El primer per a invertir en il.lusions i el segon per deixar de fer-ho, però sempre amb un valor emocional altíssim . Als primers anys de vida d’un nouvingut, gastem milers d’euros per la il.lusió de veure’l créixer amb els millors mobles i cotxets, la millor roba, les millors joguines i les millors atencions. En canvi, als últims anys de vida d’un familiar, en gastem tants o més per acompanyar-los emotivament en el trist trànsit d’apagar-se. En tots dos casos hem d’afrontar despeses increïbles, com quan a la defunció hem de triar un taüt i escollim el més car, com si el preu tingués correspondència amb els nostres sentiments.
La paraula clau és aquesta: sentiments. Ben aviat algun espavilat dirà: Com és que encara n’hi ha tants que continuen sent gratuïts, perquè no els cobrem? A Utah ja se li han avançat, i a molts altres llocs ja n’hi ha molts que hi van al darrere. La humanitat no tindria els defectes que té sense aquests espavilats que trafiquen amb els sentiments, tarifen les emocions i fan les butxaques grosses. Són els reis del mercantilisme, del darwinisme social. Aviat conqueriran el món instal·lant parquímetres als llits d’hospital i recaptaran impostos de les cites per internet. Ja m’ho direu.
