La DUI del coitus interruptus

"L'Estat tampoc és idiota i a diferència dels nostres presos té molta mala llet i poca o nul·la mala consciència"

Aquestes primeres setmanes de judici del procés semblen donar una clara victòria als punts que frega el "knockout" pels presos polítics catalans. Les seves argumentacions, la seva retòrica, en definitiva, de moment superen en molt una fiscalia sobtadament erràtica i acomplexada i superada pels esdeveniments i amb un jutge com Marchena que, eloqüentment i amb elegància, aparenta no casar-se amb ningú. Com sigui, auguris i sentiments a una banda, qui dictarà sentència pot veure o fer veure les coses de manera molt diferent i això, mal que ens pesi, és el que acabarà pesant i comptant. Si Europa ho matisarà o no, són figues d'un altre paner, que no caldria, atenent al panorama present "d'eurodecepció", confiar-hi massa; i l'Estat, pensem-hi, és com aquella bèstia que donada per morta, una i mil vegades, ressuscita com bon au fènix. No oblidem mai allò tan espanyol de "más vale honra sin barcos, que barcos sin honra".

 

De les declaracions de tots els nostres polítics es desprèn que més enllà que tothom és innocent, cosa habitual en tot procés judicial, cadascú segueix un patró diferent de defensa. Quelcom que és respectable, però que no tinc gens clar que reivindiqui amb noblesa ni intel·ligència el que ha representat per l'independentisme totes les passes que en els darrers anys es seguiren fins arribar a la, diguem-li, traca final de l'1 d'octubre i que, tal i com ens havien promès quasi davant de Déu i la història, ens havia de portar a la constitució d'un estat català independent en forma de república. De les declaracions de tots els nostres líders, com molt bé constatava l'admirat Quico Sallès en aquest mateix diari, ningú recorda la DUI i si algú l'esmenta sembla que parli d'un element artificiós, tràmit inconcret i accessori, com bona comissió d'investigació que no obligava a ningú. I aquí les versions són terribles pels qui creien amb la independència i van des de qui ens parla de mer formalisme o escenificació fins els que s'hi refereixen com un instrument per tensar la corda sense mai trencar-la, passant per algun que, esquizofrènicament o no, distingeix entre el seu compromís polític i la seva tasca governamental; tot plegat, en un marc farcit de nul·la o inexistent vinculació ni obligació jurídica. A mesura que avanci el judici, n'haurem de treure moltes conseqüències i, tal vegada, aquestes confessions es lamentaran.

 

 

Humanament, i això va per tots els acusats, hem de comprendre llurs debilitats i pors. Però si les tenien com queda evidenciat en els fets ressenyats a les declaracions, realment els calia arribar, fins on han arribat, a tocar de la independència, per acabar adoptant el discurs que més convé a l'Espanya pragmàtica, que no és ni la de Vox, PP o C's? Fent-ho corren el perill de diluir i corregir tot allò que hem fet i avançat com a poble per l'assoliment de la independència, que és, en definitiva, el que cerca un Estat necessitat de legitimació i d'ordre, en diran constitucional. Crec que no se'n adonen que malgrat no hi hagi evidències d'aquí a la fi del judici de malversació o rebel·lió, els espanyols saben que els estan enganyant perquè saben positivament que tot això no era el que deien públicament o privadament. Seguint a Jordi Sánchez, l'Estat tampoc és idiota i a diferència dels nostres presos té molta mala llet i poca o nul·la mala consciència.

 

Queda vist i per sentència que la dita DUI no fou res més que prestidigitació i foc d'encenalls, una mena d'onanisme elevat a la categoria de coit no consumat o practicat a mitges i mal fet. M'imagino que amb aquestes premisses molts homes ens sentirem al·ludits i que algú dirà amb raó, que millor això que no pas res; ara bé, l'Estat no juga amb la seva integritat o supervivència i, malgrat els errors que comet que avui són les nostres grans virtuts independentistes, no tolerarà que la cosa continuï anant-se de mare amb tanta frivolitat. Si realment volem la independència caldrà una nova generació de líders amb idees clares, fulls de ruta concrets i no abandonats a la improvisació i que si perden, com han fet els actuals, tinguin la gallardia i consideració d'admetre-ho sense subterfugis, equívocs ni eufemismes. Només d'aquesta manera es guanya i es convenç, de l'altra es lamenta i només s'espera que els presos surtin poc escaldats des de la llàgrima que tots tenim i patim. S'imaginen en Mandela o en Sands (Bobby) demanant perdó? Jo això reclamo reclamo per Catalunya.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?