A través dels segles, s’ha mantingut la vigència d’una norma que dicta clarament que la dona del César, a més a més de ser honrada, ha de semblar-ho. És possible que originàriament la intenció fos referida a la vida llicenciosa en unes èpoques en que els viatges podien representar absències molt llargues, però amb l’evolució dels temps no hi ha dubte que el punt de mira va anar a indicar els grups familiars dedicats a explotar al màxim totes les diferents versions de la cleptocràcia que es practica des dels clans familiars i els grups organitzats que es dediquen sistemàticament a la corrupció. Ho fan des de les famílies de la casta governant amb el suborn, l’adjudicació de grans contractes, monopolis, concessions i un llarg etcètera de pràctiques delictives que acaben pagant els indefensos usuaris, consumidors i contribuents i engreixant les butxaques de les dones, marits i fills i parentela diversa dels polítics que ja ni tan sols es molesten a dissimular una mica. Vegin, si no, aquestes imputacions que en alguns ajuntaments fan comparèixer als jutjat famílies senceres fins al grau de companys sentimentals dels presumptes innocents que són citats a declarar.
En tot cas, sembla que les coses van clarament a pitjor en el sentit que la garantia d’impunitat fa que ja no es tingui cura de les formes i de les aparences. Fins i tot en temps de la sanguinària dictadura franquista, quan algú entrava de ministre al govern, a la memòria de les societats de les qual era conseller, hi figurava el nom, posem per cas, G. López Bravo, amb un asterisc al costat que significava la suspensió d’activitats de l’interessat i valgui l’expressió tan reveladora. En canvi, ara es tira al dret i no es respecten ni les formes amb l’actitud dels qui, després de governar es col·loquen a les empreses públiques i privades amb el posat de l’amo de la finca que si el critiquen, respon amb un “i que?” desafiant i propi del senyoret de cortijo. Ara ja no són els marits de ministres, presidents de comunitats autònomes de secà o de màxima concentració urbana o les amants de polítics en exercici les qui es presenten de comissionistes a les adjudicacions de grans concursos en una economia que, com acabem de veure, és el casino. A Madrid acaben de rebaixar els impostos a estrangers famosos pels donatius a polítics i per les acusacions de la justícia a grans països de l’Extrem Orient. Mentrestant, però, i amb gran coherència es farà pagar un tribut del 20% del premi als agraciats a la loteria nacional.
És, per tant, de manera desimbolta i sense camuflatges que els governants no es retiren amb el sou del Consell d’Estat. Ara els expresidents i exministres te’ls trobes, sense dona interposada, als consells de les grans empreses. El periodista Carlos Segovia escriu unes cròniques ben interessants de persona amb accés a la informació privilegiada. Tot i que ho fa en aquest diari que publica informes sense pare ni mare procedents d’un sindicat policial de tendència coneguda o acusacions anònimes dels anomenats serveis o clavegueres de l’Estat que han alterat el resultat d’ unes eleccions, allò que diu és ben revelador. Dels ministres anteriorment titulars dels departaments filtradors i de com entre ells rivalitzen pel poder, però coincideixen en interferir a Catalunya, ja en parlarem un altre dia.
Nogensmenys, els comentaris de Carlos Segovia són de plena actualitat. En efecte, explica la bronca que hi hagué a l’últim consell de Gas Natural (de la qual és conseller el distingit empleat de Carlos Slim, l’home més ric del món, ni més ni menys que Felipe González, expresident del govern) on es barallaven els representants de Repsol (29% de GN) i els de la gasista pròpiament dita amb el vot dels representats de La Caixa (36%) i Brufau no vol que, després que li expropiessin YPF, ara GN vengui gas liquat a l’Argentina en lloc d’aplicar-li sancions. Però € 1.200m a l’any pesen més que d’altres principis. Especialment a una empresa com GN que va perdre a un tribunal d’arbitratge de Suïssa una multa de € 1.400m. per danys causats a la SONATRACH d’Algèria. A Gabarró i Vilaseca això no els importa, perquè va repercutir el càstig de les seves vulneracions contractuals a la tarifa dels usuaris.
Realment, no hi ha com tenir exgovernants al consell encara que en aquesta confrontació, Felipe González, en veure que hi hauria votació (cosa insòlita) va optar per anar-se’n abans. En canvi, J. Rosell de la CEOE de Diaz Ferrán es va quedar fins al final, atès que el va designar La Caixa en aquell consell i en tres o quatre més (igual que a M. Valls de la Cambra de Comerç). Curiosament La Caixa no els va nomenar abans per les seves qualitats, sinó que els va incorporar després que fossin titulars del Foment i la Cambra respectivament. En fi, ara veurem si F.G. es guanya el sou i evita que la presidenta argentina hagi provocat aquesta guerra i, al final, atorgui el contracte de subministrament del gas a la Chevron i a la Gazprom de Rússia. En tot cas, els expresidents s’haurien d’abstenir de fer de dona del César. Com fa també J.Mª Aznar a una altra gran empresa elèctrica i a l’empresa de Murdoch que ja té set directius a la presó sense que ell renunciï al sou del magnat.
